L'home dels nassos n'està fins als nassos

Fa uns dies desitjava: BON ANY NOU sense Estatut aprovat pel poble, sense Immersió a l'escola, sense català oficial als ajuntaments, sense llei de Consultes, sense Llei de cinema operativa, sense feina per a molts, sense seleccions esportives nacionals catalanes, sense autoestima, sense els NOSTRES diners, sense Independència, però això sí amb mooolta Espaaanya!!!
Abans de celebrar el cap d'any faré uns desitjos a raig, desordenats i sense pensar gaire: que les noves conselleres d'educació i de justícia pleguin aviat, com el Cuní i la Rahola; com una bona part dels comentaristes dels programes de ràdio; que es descobreixi per fi "què hi ha al darrera de SOLIDARITAT Catalana" com diuen els de la CUP de Mataró, perquè el que hi ha al davant ja queda prou clar, no?; que s'acabi amb la imbecilitat política i lingüística, que s'acabin les mentides i la demagògia contra el PRIMER projecte independentista des del transfranquisme; que s'acabin els megaegos, els puigcercossos i els avorrits projectes d'esquerra catalana, que s'acabi el friquisme independentista, l'espanyolisme encobert i el descarat, el regionalisme i la impostura "independentista" de CiU; els professors que continuaran fent les classes en espanyol amb total impunitat, com han fet sempre, per inconscients o per covards; que s'acabi amb la fam, la tortura i la guerra al món; amb la bogeria del consumisme, amb els productes que fabriquen per espatllar-se ben aviat, amb els pisos a preus impossibles i els pisos buits, que s'acabi amb l'avorriment de la vestimenta formal dels mascles del segle XIX, amb l'odi a la diferència, que s'acabi una mica el pecat capital de l'enveja, que s'acabin els teatres i cinemes en català mig buits, que triomfi la cultura i la llibertat, els Països Catalans, l'amor, la consciència.
CULTURA, CONSCIÈNCIA, CATALUNYA és el meu regal per a tots vosaltres

El català: un regal preciós

El sociolingüista F.Xavier Vila publica avui l'article Dret a decidir: primer "round" a l'Ara, recomano vivament l'article perquè inclou tots els arguments que tothom hauria de conèixer i practicar en relació al tema del català, la immdersió i les perspectives que obren les 3 sentències del Suprem: (1) el nostre model d'escola és inclusiu, i ho és sobretot perquè hem practicat la immersió lingüística a Primària sense excloure a ningú, per fedr possible l'equitat (a cadascñu segons les seves necessitats) (2) hem evitat l'esquinçament del país en dues comunitats (3) hem garantit la igualtat de coneixements i per tant oportunitats (4) hem aconseguit que el català fos llengua prioritària almenys en una institució social significativa; sense això ja cantariem les absoltes pel català mort: (5) la immersió és el model lingüístic que millor garanteix la bilingüització de l'alumnat (6) evita la segregació. També estic del tot d'acord amb les insuficiències clares d'aquest model: alguns (jo diria més que alguns) alumnes acaben l'escolarització sabent poc català, la prova és Estopa; no acaben sabent l'anglès i no s'aprofita el bagatge idiomàtic de les llengües de les noves immigrqacions no hispanoparlants. Una pena.
Una altra idea interessant és que cap govers català fins ara no ha creat una institució que investigui i proposi solucions als temes sociolingüístiques, com reclamava fa mil anys L.V.Aracil;i encara una altra: aquesta situació nova ha avançat dos anys la concreció del dret de decidir de què ha parlat el senyor Mas, a veure COM ho concretarà ara.
Hi afegiríem també que les sentències ens fa recular uns quaranta anys en la situació de l'estatus sociolingüístic a l'escola. I no oblidem que he dit mil vegades en conferències i que avui hem recordava l'Elsa: el català és un regal preciós per a la gent que viuen al nostre país i que d'entrada no el tenen com a llengua primera, un regal preciós que davant atacs com el que hem viscut ara els hauria de revoltar, fins i tot abans que als qui el tenim com a primera llengua familiar.

 que l'atac de les 3 sentències

El castellà ja és llengua vehicular de l'ensenyament

Els regionalistes de la sociovergència treuen ferro a les 3 sentències del tribunal Suprem que obliguen a fer del castellà llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya; és la tàctica d'amagar el diagnòstic, amagar la veritat. Continuant enganyant el poble, per continuar fent la viu-viu, continuar poltronejant (neologisme que hauríem d'introduir al diccionari) i qui dia passa any empeny. El regionalisme és així de trist. El que la majoria de gent no diu és que el castellà ja fa anys que és llengua vehicular de l'ensenyament. De fet, no ho ha deixat de ser mai. Avui mateix i ahir i fa tres  anys i en fa 15 o 20 a una bona part dels instituts de Secundària de moltes ciutats catalanes el castellà és llengua vehicular de moltes assignatures, o és la llengua de fer-se el simpàtic, per a mooolts professors. I no els ho obligava cap sentència, ara ja tindran una coartada més. Cal dir, però, que sí que hi ha un ambient psicològic que aquests professors no han pogut superar, o que fins i tot els ha fet anar enrera a l'hora de triar la llengua de fer les classes. No els acuso, acuso que això s'amagui, que no es digui la veritat, que en les enquestes passin com classes en català. La mentida és ama i senyora al nostre país, i ningú convoca manifestacions contra aquesta mentida, ni la CUP de Mataró. Cerquem un enemic i ara el trobem en el tribunal Suprem o en el tribunal Constitucional, però l'espanyol era llengua vehicular als instituts abans, ho ha estat sempre. I som quatre els qui ho hem denucniat sempre, i se'ns ha silenciat. Ara hi ha un element nou: les lleis ho legitimen i ho aplaudeixen, i és important que ho denunciem, com ho va fer SI davant la premsa. Però el castellà ja era llengua vehicular als instituts de Mollet, de Badalona, de l'Hospitalet, de Sta Coloma de Gramanet... la llista seria llarguíssima i no exclouria ni les ciutats on el català encara és una llengua majoritària al carrer. També a Mataró hi ha alguns professors que usen el castellà com a llengua vehicular o que usen el català com a llengua excepcional. I no fem res i no podem fer res, perquè vivim una mentida, un autoengany permanent. Ens veurem avui a la mani, però no és aquest el camí, el camí era votar Independència; el camí és denunciar ara el regionalisme de la sociovergència que ens ho amagarà

Contra el català, eina de conscienciació nacional

Ara el Tribunal Suprem espanyol acaba de rematar la feina del Tribunal Constitucional: en tres sentències, per si no quedés prou clar en una de sola, obliga que l'espanyol (castellà) sigui a partir d'ara llengua vehicular a l'ensenyament, liquidant d'aquesta manera totes les lleis de que s'havia dotat el Parlament i els successius governs catalans els darrers trenta anys d'autonomia. Per si a algú encara no li havia quedat clar que el procés autonòmic a arribat a la fi i des de fa un temps s'ha instaurat un procés de regressió o involució constant, ara en té una nova prova.
Aquestes sentències suposen la liquidació dels processos d'immersió lingüística, de les lleis de política lingüística i de tota la feina realitzada pels mestres i professors catalans amb enormes esforços i dificultats. Fer de l'espanyol llengua vehicular a l'ensenyament impossibilita avançar en la cohesió social, promou l'existència de guetos catalanoparlants i guetos castellanoparlants, impedeix als nouvinguts l'accés a la llengua catalana en condicions d'igualtat, ensorra l'equitat i aprofundeix el procés de substitució lingüística del català per l'espanyol llengua dominant a tot l'estat.
L'estratègia de l'estat és ben clara: després d'empobrir Catalunya i els Països Catalans amb l'espoliació fiscal de 22000 milions d'euros anuals, després de robar-nos els diners catalans, ara ens volen robar la llengua catalana, per tal que a Catalunya sigui impossible un procés de conscienciació nacional del qual la llengua pròpia, el català n'és el vehicle més efectiu.
No els importa gaire la llengua en si ni gens els pretesos "drets" lingüístics" de la població; els importa molt l'eina meravellosa de conscienciació que és la llengua catalana encara avui parlada per més de set milions de persones. Els fa una nosa enorme aquesta poderosa eina de cultura: la llengua comuna dels catalans, la llengua mil.lenària d'aquest racó de món, la llengua amb que ens hem construit com a nació, que ha estat oblidada, perseguida, prohibida, trossejada, i menyspreada per Espanya.
Espanya i llengua catalana esdevenen cada cop més dos subjectes excloents perquè Espanya es nega a reconèixer que el català pugui ser la llengua pròpia d'un sol lloc a la Terra. Espanya impulsa la seva llengua castellana a Sudamèrica, a la Unió Europea, a les universitat d'arreu del món, però no pot tolerar que el català sigui la llengua vehicular de l'ensenyament a les escoles de Catalunya. L'odi  contra el català no és gratuït té per objectiu assolir la total dominació de la nació catalana, que no pugui aixecar més el cap, perquè mentre tinguem català encara ens quedarà una eina que pot fer possible redreçar-nos nacionalment. Al català només li queda la Independència: o Independència o mort... del català.

Gener de 2014

7 de gener de 2014. Crònica de l'Ara.
Encara falten uns mesos per a les eleccions autonòmiques d'enguany, però sembla que ja han quedat ben delimitades les candidatures que s'hi presentaran: El Nou Partit dels Socialistes del triplet  Castells-Carod-Tura on en els darrers mesos s'hi ha integrat bona part de l'antiga Iniciativa; la CiU de l'encara president Mas, ara en hores baixes després de la crisi de 2013; la Solidaritat Catalana per la Independència del triplet Laporta-Lopez Tena-Bertran, molt reforçada per la integració en el seu si de l'antiga Erc i els escindits de CDC i Unió; el PP que té males espectatives ja que una bona part dels seus votants de 2010 ara votaran el PSC-PSOE de Corbacho o els Ciudadanos que podrien arribar als 4 o 5 diputats. Les enquestes pronostiquen la victòria relativa de CiU amb una forquilla d'entre 36 i 39 diputats; un frec a frec entre el NPS i SI, amb una trentena llarga de diputats per a cada formació, 10 per al PP i 8 per al PSC-PSOE, mentre que el que queda d'ICV podria no entrar al Parlament, tot i que hi ha un ball entre 0 i 3 escons per a aquest partit.
Com ha canviat el mapa electoral des de l'aparició de SI i l'entrada al Parlament amb els quatre diputats que han fet més feina que la vintena llarga que havia arribat a tenir l'antiga Erc o les gairebé majories absolutes de CiU. Seguint l'estratègia que ha marcat el discurs i la pràctica de SI l'endemà mateix de la constitució del nou Parlament català es presentarà un projecte de llei d'Independència de Catalunya que previsiblement tindrà el suport de la majoria del Parlament, ja que hi podrien votar a favor uns 90 diputats, molt més dels 68 que són necessaris perquè sigui possible la instauració del nou Estat català que fins i tot Espanya ja considera una realitat imparable. Mitja Europa es prepara a rebre amb els braços oberts al nou estat.

El projecte Carod?

Carod Rovira finalment ha parlat i algunes de les crítiques que fa són perfectament raonables, hi estem d'acord: Puigcercós hauria d'haver dimitit després d'haver perdut més de mig milió de vots; la campanya d'E (abans Erc) ha estat pèssima perquè es basava en dues propostes impossibles: El Concert econòmic i el Referendum. Però més enllà d'quests punts ja no coincidim en res: ni un bri d'autocrítica en la responsabilitat de Carod en aquesta autodestrucció d'E. Cal dir que va ser Carod qui va posar les primeres pedres d'aquesta E desdibuixada en nom d'una crítica a l'essencialisme, el discurs contra la importància de la llengua, d'arraconar l'indepenedentisme, etc. Carod va contribuir a allunyar els crítics del seu partit, els va maltractar, els va acusar d'estúpids i retrògrats. El seu ego és dels més contundents del món polític mundial. Està convençut que només ell respira intel.ligència, desconfia de qualsevol que vulgui expressar idees noves perquè simplement no han estat elaborades per la seva privilegida ment.
El projecte de Carod, després d'escalfar totes les cadires possibles del tripartit és fer un altre tripartit unit en una sola plataforma perquè sap que dins l'independentisme ha perdut credibilitat, perquè ha estat un liquidacionista de l'independentisme català. Ja en té prou amb anar vivint de les rendes de la crisi sense crítica catalana, i si un dia sona la flauta támbé faria el sacrifici d'acceptar entrar en un govern de la Catalunya independent. Perquè ell ja ho havia dit, els rucs són els altres. Però el projecte real de Carod no passa per empènyer agosaradament cap a la Independència sinó viure del poble català.

El dia després

"El dia després" em suggereix alguns llibres i films de ciència-ficció que parlen d'un gran cataclisme a la Terra motivat per una guerra mundial nuclear. Sempre, però, implica també un recomençar d'una nova vida. Comparat amb el que hauríem pogut assolir els independentistes amb les eleccions del 28N, l'endemà ens pot semblar un desastre similar. I si llegim els comentaris d'alguns columnistes reagrupats sembla que sigui així.
 Jo ho veig molt diferent: sí que hem tocat fons pel que fa a la quantitat de diputats independentistes si partíem de la base que els 23 o 21 que havia assolit Erc (ara E) ho eren, però tots sabem que aquest partit no havia actuat com a independentista, només formava part del seu ideari i del reclam electoral. I prou.
Per contra, ara ens trobem que E (abans Erc) es troba dividida en 4 o 5 faccions que s'han d'aclarir cap a on volen anar, algunes mòmies amaguen la seva perplexitat darrera poemes perquè no tenen res de nou a dir; a Rcat han de decidir aquests dies què volen ser quan sigui grans, i els membres de Consultes que van tenir una actitud ambivalent durant la campanya també es deuen estar replantejant què volen fer amb l'allargassament de les consultes. Només Solidaritat Catalana sap què vol, on va i com fer-ho, i per sort el poble català ens ha concedit el suport mínim per dur-ho endavant. En pocs dies els mitjans s'han fet ressò d'un estil i una capacitat que ens indica que el que podem assolir és molt important, històric de veritat. La possible aposta per les eleccions municipals serà una de les primeres pedres de toc, perquè hem superat la invisibilitat i ara molta gent ens comença a veure amb altres ulls. Hem d'obrir encara més les portes de SI i fer servir la intel.ligència. El futur és nostre, el futur és del poble català.

Aquests dies, potser no escriure gaire al diari d'un excandidat SI perquè és hora de parlar poc i fer molt, i perquè les meves activitats culturals ajornades per la urgència política ara em treuran (o afegiran) més temps.

Alegria Independentista

En el darrer article vaig avisar que alguna cosa estava canviant en aquest aviso que si fem les coses bé, dels 4 diputats en 4 mesos podem passar als 40 diputats en 4 anys. I amb els vots de diputats d'altes partits proclamar la Indepèndència.
Avui tinc una llarga llista de temes de què no podré parlar a fons: el fracàs dels dirigents d'E (abans Erc) pel seu liquidacionisme de l'independentisme real; fracàs de la proposta "votaindependència" de Xavier Mir, el vaig avisar a temps i ell només es va enfadar; greu irresponsabilitat dels independentistes dels grups tipus Garriga Trullols (IPECC) perquè han fet perdre el diputat independentista per Tarragona (gràcies Trullols), ara us haurieu de limitar a l'única cosa que sabeu fer: organitzar viatges; les responsabilitats que caldrà demanar a Salvador Cardús en la seva guerra implacable contra SI; la ceguesa de Carretero que ha fet perdre un segon diputat per Girona, entre altres maldecaps que ens podríem haver estalviat; la covardia malaltissa dels intel.lectuals prestesament sobiranistes.
Avui entre l'independentisme real de SI: alegria i enorme responsabilitat per organitzar el nostre projecte: tots hi teniu la porta oberta, com la tenieu el dia que es va presentar SI. Jo hi vaig acudir i no me'n penedeixo. Alegria! com diu Antònia Font

Alguna cosa està canviant

Ens han massacrat amb les enquestes, ens han atiat campanyes contra SI que no es poden ni comptar amb els dits de les mans: primer es va qüestionar durant setmanes el DRET a presentar-nos, no ho podíem fer si no era d'una determinada manera; vaig arribar a sentir acusacions i advertiments brutals d'un institut dit de projecció exterior que s'apuntarien el nom dels responsables i els mantindrien en una llista negra fins a la fi dels seus dies; gent amb projectes assenyats va llançar acusacions de tota mena: aquest és un infiltrat d'espanya, del PP, de CiU, un projecte per aturar l'independentisme, darrerament un candidat de Lleida ens ha dit rates i ratolins als que vam evolucionar del carreterisme fins a SI; Erc ens ha fet la guerra bruta i ens ha qualificat de chiquiliquatrers; ens han montat maries lapiedra; la televisió ens ha silenciat, independentistes de tota-la-vida ens han fet el buit, s'han fet propostes forassenyades en nom del sobiranisme com triar el vot a palletes, votar en blanc-madrid; els intel.lectuals catalans sobiranistes s'han amagat sota les pedres, la Vanguardia ha prohibit parlar de Laporta... la llista de campanyes contra SI és per escriure un llibre.
Però si mireu les llistes de la gent de Si, si els sentiu parlar si repasseu les seves trajectòries... tota aquella guerra interminable comença a enfonsar-se. per això quan avui l'amic Triplet ens preguntava al facebook com és que un allau de gent el truca aquests dies dient-li que s'ha decidit ARA a votar SI, jo li he contestat:
 Depèn, cada cas és diferent si són gent que potser volia votar Rcat és perquè ara han vist que seria llençar el vot i perjudicar l'independentisme; si volien votar Erc és perquè s'han adonat que el projecte de SI és molt sòlid i els mini dirigents d'Erc cada vegada són menys creibles; si són gent que es plantejaven votar CiU comencen a veure la impostura d'un partit que no es defineix en res i proposa concerts impossibles. Uns i altres s'estan adonant que Erc i CiU ens amaguen la realitat que exposa el CCN i Solidaritat Catalana. Era de preveure que els darrers tres dies molta gent es passarà a Si perquè fins ara només veien els altres partits de sempre. De fet el dia mateix de les votacions molta gent si ensopega a la taula amb una llista encapçala per Laporta l'agafarà com qui agafa la parella per fer-li l'amor. O simplement com per fer-li un petó de complicitat. Sigueu còmplices de la Independència. Feu-li el salt a l'ordre establert, al perepunyetisme, i a la por.

Mai votaria CiU

Acabo de parlar per telèfon amb una coneguda meva i m'ha dit que després de votar Erc diverses vegades ara es planteja votar CiU (sic). Avui escriuré a raig fet, amb tota la indignació iterna d'una situació insostenible, d'un autoengany immens! Em pregunto si tenim remei els catalans! Et deixes enredar pels independentistes nominals que renuncien a la Independència a l'arribar al Parlament i ara anem a parar a la IMPOSTURA de sempre de CiU? Un amic de la filla de la meva companya que tot l'any es passa fotent la bronca contra el nacionalisme català, contra la imposició del català i tota la merda típica dels irresponsables del PP, i que és militant d'aquest partit, ens diu fa un parell de dies que votarà CiU perquè són les eleccions regionals, a les de l'estat ja vota PP. Voleu participar de la impostura de votar al costat d'aquesta gent? Voleu que al nostre país canviï res? Ja us està bé aquest Parlament de fireta que no serveix per res? ja us està bé que ens continuin robant 22.000 milions d'euros anuals i que l'única recepta de CiU sigui la mentida del "concert econòmic" impossible d'assolir dins Espanya?
Abans de votar CiU aneu a prendre el sol i no encariu encara més el vot per la Independència de SI. Voleu votar CiU? reconeixeu que no sou partidaris de la Independència, que ja us està bé l'esclavatge i l'espoliació que patim. Que us doneu per vençuts, que no hi ha res a fer.  Jo, ciutadà lliure i català,MAI votaria CiU faltaria al respecte als meus pares, als lluitadors per la llibertat, a la democràcia autèntica que aquí i arreu és la Independència!!!

La veritat de les enquestes

A l'acte de la sala Cabañes de Mataró de Solidaritat Catalana molta gent que va arribar a l'hora en punt de començar ja no hi va poder entrar; el nou partit de Laporta i tots els altres està fent actes com aquest per tot Catalunya fa més de dos mesos, i avui La Vanguardia ens dóna entre zero i un diputats (només a Girona!) (sic), mentre que a l'enquesta d'El País ens asseguren l'entrada al Parlament i 3 diputats. De qui hem de fer cas? De La Vanguardia segur que no, perquè si treiem un diputat a Girona on cal un 5% per treure'n un, com és possible que no en treiem cap a Barcelona on amb només el 3% ja en surten 2. Per tant, cal partir només de l'aproximació d'El País per veure que ara mateix estem a tocar de tenir grup parlamentari, si tenim present que en les enquestes tradicionalment és molt dificil detectar els partits nous. Si a més a Girona Rcat està a prop d'un diputat això voldria dir que el nou independentisme a Girona estaria prop del 10%. Si ERc es queda només en 10-12 diputats dels 21 que tenia com podem creure que aquests 10-12 diputats desapareixen del mapa electoral independentista? Ens podem creure que a Barcelona no arribem al 3%? En absolut, la sorpresa a Barcelona la nit electoral serà gran, però no podem afluixar!

Ens fa molt de mal el vot en blanc si arriba al 9% perquè encareix el cost d'un diputat i afavoreix a CiU com a grup majoritari i perquè és un vot de la gent crítica que hauria de votar opcions com Solidaritat Catalana que fa una lectura extremadament crítica de la realitat. He sentit justificar el vot en blanc amb la mateixa mena de plantejaments que Lopez Tena o els altres defensem el vot per SI. Ens fa mal el discurs de Salvador Cardús que porta tres mesos escrivint sense descans contra SI, després del 28N caldrà denunciar aquests personatges i tots els independentistes nominals que només ens han fet la guerra durant tot aquest temps; però ens faria encara més mal deixar-nos endur pel desanim. Tenim el grup parlamentari a tocar, només podem continuar creixent.

La importància dels dirigents

Costa molt, moltíssim que aparegui un dirigent polític, la prova la tenim en què amb més de trenta anys els diferents partits parlamentaris catalans amb prou feines han anat generant un o dos liders. No és un problema dels catalans, costa mot a tot arreu. Però la subordinació a Espanya no ens ho posa fàcil, voler nedar entre Catalunya i Espanya ha fet que tots els possibles liders d'Erc s'acabessin ofegant. ICV res de res, el PSC és un cas més aviat patètic perquè el líder real sempre és a Madrid, i CiU ha generat Pujol, Duran i Mas, llàstima que Duran ja s'ha definit clarament per la vocació espanyola i Mas neda encara en aquestes aïgües brutes de la indefinició. Carretero apunta cada cop més cap al frikisme, malgrat haver tingut l'encert inicial de desempallegar-se de l'Erc més subordinada. Malgrat tots els menyspreus del Cardús només Solidaritat Catalana presenta tres dirigents: Joan Laporta, Alfons Lopez Tena i Uriel Bertran. És l'altra raó per votar SI.

Entrevista a El Punt

Avui dijous apareix l'entreevista que em van fer ahir a El Punt
 http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Fwww.elpunt.cat%2Fnoticia%2Farticle%2F3-politica%2F17-politica%2F332387-amb-la-independencia-no-necessitem-els-peatges.html%3Fcks_mnu_id%3D196&h=b4847,
Vull puntualitzar en aquest diari que l'entrevista va ser moooolt més llarga, vam parlar de molts temes, que haurien pogut interessar al lector, amb tranquil.litat i sense límits; però el periodista només tenia aquest espai i ha posat el que ha pogut. Cal agrair aquesta sensibilitat democràtica i catalana als mitjans més locals, com ahir mateix en el debat en què vaig participar a l'Escola Anxeneta organitzat per l'Associació de Veíns de l'Havana, ja que si més no algú ens dóna una mica de veu en una campanya tan absolutament censurada /silenciada pels grans mitjans de comunicació pel aqeu fa a la gran activitat de SI.
Val a dir que no són "quatre anys" que fa que visc a Argentona, els 4 anys són els que m'he passat venint al Maresme cada setmana, concretament a Mataró per raons d'amor, i per això vaig poder participar activament en la campanya de Mataró Decideix. Quan el periodista em va preguntar sobre els peatges vaig aprofitar també per recordar que Erc va fer de la supressió dels peatges la seva bandera electoral, fent concentracions i de tot, però quan va arribar al govern no va moure ni un dit per acabar amb aquest abús als ciutadans. El periodista també em va preguntar per la figura de Laporta i la seva fama, i jo vaig fer un elogi de l'audàcia, intel.ligència i compromís independentista, del primer líder de la Independència procedent de la burgesia catalana. No és exacte que no farem una "oposició radical" en el Parlament sinó que no serà "radicalista" de dir no a tot, ja que si es fa alguna proposta que pot beneficiar als catalans hi votarem a favor. Vaig parlar també del compromís per la regeneració democràtica, i vaig respondre a divderses preguntes centrades en la possibilitat que "l'amalgama de gent diferent que integren SI" dient que després de 20 anys demanant que hi hauria d'haver més unitat entre els catalans, un cop que assolim un grau important d'unitat a SI és curiós que se'ns digui que som gent massa diferent i que això és un error. Una paradoxa que no podem acceptar, estem orgullosos de la diversitat d'idees i ideologies i procedències que omplen Solidaritat Catalana. També em van preguntar sobre el tema de la unitat amb Rcat i vaig marcar distàncies amb la manera de fer del seu dirigent, tot i reconèixer que defensem gairebé el mateix, nosaltres, però, ens comprometem a no disoldre'ns després de proclamada la independència perquè volem consolidar el nou estat de la Catalunya independent.

Premi Jaume I de la Franja

Avui m'han dit (Guillem Chacon)que ja es pot dir que els activistes que cada any organitzen els premis Jaume I de la Nit de la Franja aquest han han decidit atorgar-me un dels guardons. És un honor perquè ve de la gent que treballa en una perifèria molt més dura que no pas la difícil placidesa de la Catalunya estricta, on representa que els que ens governen ja treballen pel mateix que nosaltres. Segur? És un goig estar al costat de Toni Strubell que va rebre el guardó fa tres anys, o del Joaquim Montclús que va ser dels primers pel seu magnífic treball a favor de la dinamització de la Franja i la reintegració al conjunt de la nació catalana. Gent que ara coincidim en el projecte de Solidaritat Catalana per la Independència. O gent com l'Espinàs, Miquel Calçada, Francesc Ricart, el Titot, Vicent Partal o entitats com la UCE, la FOLC, la Plataforma de les terres de l'Ebre, el Tempir d'Elx, etc. Gent de Països Catalans.

Plena Campanya, Campanya plena!

Dijous 11 vam anar a Molins a inaugurar la campanya, divendres i dissabte: cartells d'Argentona; dilluns a quarts de 10 del matí encartellada solitària a Argentona per l'acte del 23 amb el CCN, a les 12 entrevista a ràdio Calella, en els descansos fer feina per internet;  a la una de la matinada acabava d'encartellar a Mataró per l'acte del 19. Dimarts al matí a Barcelona, feia goig veure Joan Laporta sota el monument de Francesc Macià, visita a la parada de les Rambles: qui deia que SI tenia molts diners? Podríem escriure un llibre amb totes les animalades anti-SI que s'han escrit i dit: de l'alçada d'un campanar (loa dita queda curta). Avui dimarta a la tarda potser anirem a encartellar a altres pobles veïns d'Argentona. A la nit tornem a Mataró. DImecres al matí a les 10 entrevista amb un periodista del Punt, al vespre participació en un debat al Col.legi Anxaneta de Mataró...
Campanya plena per una Catalunya rica i PLENA.

Contra el pessimisme de molts independentistes

Porto més de tres mesos patint el pessimisme de massa gent que es diuen independentistes. A estones se m'encomana, però ben aviat torno a posar seny, perquè no té res d'assenyat ser derrotista amb tot el que hem hagut de patir. No sé quants diputats tindrem els nous partits independentistes, segur que menys dels que convindria al país, però sabem segur que l'era autonòmica ja s'ha acabat. Quan durarà i qui la liderarà es una pregunta que encara no podem respondre, però es ben clar que ja hem iniciat l'era de la Independència, que ara hem de culminar amb l'audàcia que proposa Joan Laporta. Dos projectes hi apunten directament, i seria una desgràcia que els dirigents actuals d'Erc lideressin aquest procés sense el nou independentisme. Per tant, no n'hi ha prou amb demanar als independentistes que no votin CiU, cal dir ben clar i ben alt que no hem de votar aquesta Erc que s'ha autodestruit i ens ha abandonat. Fora pessimismes, fora falsos vots útils. El vot més útil: Solidaritat Catalana. Mireu en aquest enllaç:
http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Ftonistrubell.blogspot.com%2F&h=93be4

Primer: guanyar la guerra!

És conegut que durant la guerra dels nostres avis del 36-39, en el bàndol republicà hi va haver una batalla entre els partidaris de fer primer la revolució contra els partidaris de primer guanyar la guerra. En aquestes eleccions sovint sento una sensació semblant en el bàndol del catalanisme. N'hi ha uns que volen fer la revolució a Espanya proclamant un Concert econòmic o fent un referendum, tot això depén d'Espanya; els altres volem proclamar la independència; això només depèn de 68 diputats catalans favorables a la Independència. I és fàcil que al proper Parlament hi hagi 68 diputat (i més) siguin partidaris de la Independència, però els bojos que dirigeixen els seus partits són partidaris de la revolució sense haver guanyat la guerra.
En el camp independentista passa una cosa semblant: hi ha independentistes que volen proclamar revolucions en nom del radicalisme, de la unitat, del vot en blanc, de l'abstenció, del votem CiU que és vot útil, del tornem a votar als artífex del tripartit que ara diuen que volen el referèndum; mentre que només Solidaritat Catalana proposa primer guanyar la guerra. La guerra que només depen de nosaltres del nostre vot.

Debat a 7 a Argentona: guanya Anna Arqué i SI

Debat polític a set a Argentona

L’associació Argentona Cultura i Debat va organitzar el 9 de novembre al magnífic Saló de Pedra d'Argentona un debat en què van participar 7 partits: CiU, Erc, PSC, PP,ICV, Rcat i Solidaritat Catalana.

Anna Arqué va obrir el debat parlant dels objectius de la coalició de sis partits que composen SI, de l’espoliació que patim que ens impedeix ser el quart estat d’Europa i que ara ens situa per sota de Ceuta i Melilla. Va referir-se al “triomf polític” que van significar el moviment social de les Consultes per la Independència, que ella mateixa va liderar. Va afirmar que la Independència només depèn dels catalans, de 68 diputats que la votin al Parlament, mentre que altres experiments com el del Concert de CiU depèn d’Espanya i el referèndum d’Erc és impossible dins Espanya.

 Salvador Milà d’ICV va presentar un panorama tètric del dia després de la independència en resposta a una persona del públic que va demanar que concretessin més els partits que no havien apostat per la independència. Pere Aragonès va puntualitzar aquest punt desmentint els entrebancs absurds de Milà.  El representant de Rcat que es va autoqualificar de petit en la majoria d' intervencions va donar suport a les paraules d’Anna Arquer de SI.

 La major part del públic va intervenir a favor de la independència, demanant explicacions en dues ocasions a la manera com farà CiU per obtenir d’Espanya el Concert. Una pregunta que no va ser contestada per Montserrat Candini. Anna Arquer va proposar que Catalunya s’afegeixi a la vintena de nacions europees que els darrers vint anys han assolit un estat propi.

Des del públic es va presentar Jordi Solé i Camardons, candidat número 14 i veí d’Argentona apostant per la proclamació de la Independència i per treballar pel territori i contra la destrucció del medi ambient en projectes com el de la Ronda Mataró que caldria aturar i replantejar totalment com demana la societat civil. Anna Arqué i SI van guanyar de manera clara.

El català, la Sagrada Família i els talibans...

L'estiu de 2008 vaig publicar a l'Escletxa (núm.18) de la CAL aquest article que avui té sentit reproduir:

Joan Cuscó explica en el seu magnífic llibre Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox (2008) que el pensador català admirava Gaudíi la Sagrada Família perquè el considerava un símbol de la contemporaneïtat, d'una nova època cultural lligada a noves formes orgàniques en l'art, i perquè Antoni Gaudí, com Dant, sabia relligar magistralment religió, ciència i poesia.

Cada quinze dies acostumo a passar davant de la Sagrada Família i sempre m'hi emociono; com més la contemplo més em meravella. Hi veig representat l'univers conegut sencer. En són prou conscients els catalans crítics del valor de la Sagrada Família? Crec que no hem entès res, si des de la mentalitat colonial ens han convençut que es tracta d'una atracció per a turistes, com diria Vila-Matas, el qual, per cert, sempre ha fugit de la llengua catalana com de la pesta. Cuscó ho explica amb cura: "una construcció que ens singularitza com a poble dins la cultura universal: ens hi dóna veu i vot i permet el nostre reconeixement arreu... Un temple que integra els mites llegendaris i els avenços tècnics més actuals, l'artesania i l'art... La millor mostra que la cultura catalana pot fer-se universal". Val a dir, per reblar el clau, que Gaudí era independentista català i que es negava a abandonar l'us de la llengua catalana davant la policia o davant intel.lectuals espanyolistes.
Fa uns dies, vaig sentir una professora de secundària que despotricava contra la Sagrada Família, em vaig apuntar una de les frases: "como dice el Vila-Matas, cuando más cerca de la Sagrada Família hagan el tunel del AVE mejor, a ver si se va a la mierda esa casa horrenda del mazingerzeta". La professora en qüestió m'havia expressat en alguna ocasió la seva aversió envers la "imposició" del català als professors que treballen a Catalunya. Tot lliga.
Els qui voldrien veure ensorrat el temple són com els talibans que van volar les estàtues gegants dels budes el 2001 a la vall de Bamiyan, a l'Afganistan, davant l'escàndol de l'opinió mundial. De fet, són pitjors que aqueslls milicians integristes, atès que un professor a Catalunya gaudeix d'un seguit d'oportunitats per formar-se que segurament no estan a l'abast dels talibans que van fer explotar les imatges que eren patrimoni de la humanitat. En comú deuen tenir que són gent tan absolutament convençuts que estan en possessió de la veritat aque volen veure reduïts a pols uns símbols que els fan nosa, ja que els trenquen els esquemes dogmàtics. Uns i altres voldrien destruir unes imatges de la història que no accepten.

Com els estalinistes de la ficció 1984 de Georges Orwell, voldrien esborrar les petjades de la història que no quadren amb els seus dogmes ideològics. En el cas de la Sagrada Família els fa nosa que sigui un model de civilització català que és universalitzable. Són la mateixa gent que són enemics del català i de la llibertat. Uns i altres volen fer desaparèixer unes expressions culturals magnífiques pel fet de no acceptar els respectius marcs culturals que els ha tocat viure. Els talibans odiaven la serenor de Buda com els anticatalans odien el món còsmic que expressa Gaudí. No poden tolerar que aquell arquitecte genial convertís Catalunya en avantguarda arquitectònica mundial. Uns i altres volen esborrar realitats que els fan mal: la llengua catalana que defensava sempre Gaudí o el llenguatge senzill de l'espiritualitat. Per això mateix, un altre enemic del català, el dictador Primo de Rivera va fer enderrocar les quatre columnes catalanes de Puig i Cadafalch de Montjuïc...

Debat a sis veus a Sant Pol

Estimat diari, t’he de fer una confessió: m’ho he passat molt bé en aquests dos debats preelectorals al Maresme. Ahir a Sant Pol ja no érem quatre veus com a Calella, sinó sis, per ordre de les sigles dels partits, ordre decidida pels organitzadors de la Coordinadora Santpolenca pel Dret a Decidir: Èric Bretran (el de l’exèrcit del Fènix) de CiU, Pere Aragonès d’Erc, (que repetia per segon dia el debat amb mi), el representant d’ICV Jordi Parés, l’alcalde de Calella representant al PSC (que ja té mèrit), JM. Vendrell de Rcat, i Jordi Solé Camardons per Solidaritat Catalana.

Primera reflexió: feia anys que la societat civil no es mobilitzava per organitzar debats electorals, hi havia el mítings de partit i prou. I és molt interessant debatre i compartir diàleg amb representants de gent ben diferent. Eric Bretran es va mostrar prou més independentista que no pas Àngel Colom divendres; no fer servir el discurs de la por, sinó el de la confiança total en l’independentisme d’Artur Mas que citava constantment, com si fos paraula de Déu, posseïdor d’un full de ruta secret i un vaixell a favor de la Independència. Amen. Pere Aragonès també va millorar, respecte divendres, no va fer un discurs tan conservador, tot i que li costa desempallegar-se dels anys d’obediència al tripartit socialista. Iniciativa es va mostrar sobiranista però no es trobava a gust parlant d’independència, l’opció seva era federalista i es trobava molt millor parlant de temes socials. Amb l’alcalde de Calella hauríem de fer servir la compassió i no parlar de la seva visió de la història espanyolista de Catalunya, ja que segons ens va dir vam decidir per “pertànyer a la península ibèrica” “i vam optar per la Corona d’Aragó en lloc fer-ho per un estat amb Occitània” (sic). Es va negar a dir res sobre la segona pregunta. Vendrell de Rcat va estar molt bé en totes les intervencions, que es complementaven amb les meves. Un bon home que no va voler entrar en el joc de malparlar de Solidaritat en cap moment, ni quan es va fer una pregunta insidiosa des del públic. Jo vaig intentar contestar les tres preguntes originals que ens van fer els organitzadors: (1) Quin país tenim sense independència? (2) Quin país tindríem si fóssim independents? (3) Com i quan arribarem a la Independència? A la primera vaig voler començar referint-me no a la part negativa, sinó a l’experiència positiva que s’inicia fa una mica més d’un any amb les consultes per la independència i amb la mobilització massiva del 10 de juliol, i d’aquí vaig anar a raure a les xifres de l’espoliació que patim, tema que no havien tractat els altres representants. A la segona, ho podríem resumir en el retrat d’un país senzillament normal. I la tercera és la proclamació de la Independència al Parlament si tenim un mínim de 68 diputats. A l’hora del debat amb un públic molt dividit però clarament independentista es van posar en evidència les diverses lectures de la realitat.

Per què m’ho he passat bé? es pregunta el meu diari. Perquè he pogut comprovar –en els plantejaments d’uns i altres- que el salt polític que ha fet la societat civil els darrers anys i fins i tot mesos és estratosfèric, és tan gran que opinadors que fins fa quatre dies teníem per més menys lúcids, com Salvador Cardús avui s’han convertit en uns representants més del sistema establert. La cresta de l’onada independentista els ha sobrepassat i hauran de fer esforços suprems per no ofegar-s’hi. Això només ho pot aturar l’autoodi, només ho pot destruir les nostres pròpies autolimitacions. L’autonomisme té escletxes profundes per totes bandes, i Espanya ja no ens pot aturar. Si nosaltres volem. I una darrera cosa que té molt a veure amb els debats: des de la sociolingüística sempre he dit que les paraules creen realitat, les paraules són generadores de realitat. I avui les paraules que creixen i es multipliquen: són Independència, proclamació d'independència.

Debat de 4 partits a Calella

Ahir divendres vaig participar en un debat organitzat per Calella Decideix que ara serà Calella Decideix Independència amb els següents representants per ordre alfabètic: Pere Aragonès d'Erc, Ruth Caradell del Rcat, Àngel Colom de CiU i Jordi Solé Camardons per Solidaritat Catalana.
La sensació que em va produir l'acte, on estava assegut al costat de gent amb qui havia militat algun dia  -amb Erc molts anys, amb Rcat durant un any i amb el Colom quan era d'Erc- era com va dir algú del públic que els dirigents d'Esquerra s'ho haurien de fer mirar per explicar-se que tres dels quatre membres de la taula erem exmilitants del seu partit.
 L'altre fet és el discurs alarmant del representant d'Esquerra parlant dels perills de la independència (sic); el del Colom dient que ara no toca independència i que anem alerta amb el perill del trencament de la cohesió social. És a dir Erc i CIU fent el discurs de la por; mentre jo en representació de Solidaritat Catalana havia de fer -com la Ruth Carandell- el discurs del realisme polític davant el fer volar coloms amb el tema del Concert, l'única proposta que ens va oferir CiU. Colom titllava de "somnis" les propostes de declaració d'Independència al Parlament quan ara mateix es podria fer només amb els vots de CiU i Erc, mentre feia volar coloms amb la proposta inviable del Concert econòmic que mai ens concedirà Espanya; Aragonès parlava d'un referendum dins Espanya també impossible i feia picades d'ullet a Colom. Continuen amb moltes ganes de continuar en el govern, en quaslevol govern.
Per sort, la gent de Calella deicideix al final de l'acte van tocar de peus a terra marcant distàncies de les paraules sobre els "somnis" i demanant el vot pels partits que aposten decididament per la Indepèndència.

Biada, el relativisme i el vicensvivisme

Manuel Cuyàs en el Punt de diumenge 31 d'octubre escriu l'article "Biada i Vicens Vives" on fa notar les diverses interpretacions que s'han fet de Miquel Boada, l'indiano mataroní va ser reivindicat primer com a patrici generós i altruista per uns i negociant per altres, i encara "negrer" per uns tercers. Tot plegat em fa pensar en aquest relativisme dominant els darrers anys a Occident que tendeix a qüestionar tot allò que és propi i fer elogi acrític d'allò que és llunyà o aliè. Per mi és claríssim que Biada és un exemple d'emprenedor, és un  personatge de l'avantguarda i mereix l'honor que se li fa.

Per contra, i per comentar l'altre tema que esmenta Cuyàs, és una llàstima que encara es faci l'elogi acrític de Vicens Vives. El mal regional que avui encara patim a Catalunya és herència directa de la influència de Vicens Vives, l'home que volia Catalunya dins Espanya, que afavoria l'autoodi català i es distanciava dels patriotes catalans. Encara li fan homenatges sense parar. Ho explico de manera més aprofundida en el llibre "La llengua que ens va parir". Ens ho hauríem de fer mirar.

Periodisme?

El dilluns "EL Punt" portava una notícia sobre l'Aplec del Puig amb el títol: "EL nacionalisme valencià agafa embranzida", sobre l'acte del Bloc Nacionalista Valencià, escrita per Ester Pinter de València, no deia res de res de res de la presència de Solidaritat Catalana per la Independència en l'Aplec ni del PSAN, ni una paraula.
Jo vaig anar a l'acte i no vaig arribar a veure a la gent del Bloc. Em van dir que hi eren i per això ho vaig comentar en la meva crònica, però com pot ser que El Punt no digui res de l'altre acte? Us remeto a VilaWeb.
En fi, el periodisme sovint només és una llunyana aproximació a la realitat. Cansa molt tot plegat.

Darrer diumenge d'octubre: l'aplec del Puig

Darrer diumenge d’octubre

Darrer diumenge d’octubre, el camí és ben sabut, eixiu a la carretera que cal aplegar-se al Puig. Aixi comença la cançó que cantàvem els joves pro Països Catalans i independentistes fa més de trenta anys. Quan als 17 anys vaig descobrir en viu la catalanitat de la gent més autèntica i la història del País Valencià vaig convertir en el primer punt del meu ideari ideologic la reivindicació de la unitat de la nació catalana històrica; el segon punt va ser i ha continuat sent l’anhel d’Independència.

Els darrers anys, encara que havia baixat a alguna manifestació catalanista a València, als sopars dels Premis Octubre quan van inaugurar el nou edifici, als actes de la Federació Escola Valenciana, feia molts anys que no baixava a l’aplec catalanista del Puig. Ho he de confessar: l’avinentesa del retrobament amb el PSAN, el meu partit de joventut, donant suport a Solidaritat Catalana (SI) m’hi va animar. De bon matí hem posat les cançons d’Al Tall per anar fent boca. Ja comencem a ser grans i hem triat baixar en tren el dia abans, per comoditat i per poder passejar tranquil·lament pels bells carrers de la capital del País Valencià, la de “quanta X quanta potència” del poeta Josep Piera. També la capital de l’autoodi dels “valencianistes” anticatalans que parlen als fills en castellà i giren la cara cap a Madrid per no veure’s en el mirall de la Catalunya que fan esforços per odiar. També els catalans del Principat viuen ignorant el sud català. Ja ho deia amb ironia Joan Fuster: al País Valencià molts són blavers, al Principat ho són tots. Exceptuant els ple conscients que no podem acceptar un model de país escapçat, trossejat, els que volem el país complet. Per nosaltres la normalitat és VilaWeb, l’anormalitat fragant és “La Vanguardia” que avui mateix només dedicava una pàgina a Catalunya! Un altra mena d’autoodi segregat per l’imperiet espanyol.

No teníem entrades per al sopar i, per tant, hem optat per seguir els consells d’amics valencians i anar a fer un mos al Quiosc i a l’hora del Barça-Sevilla a veure’l al cafè Lisboa, on hem pres una deliciosa aigua de València mentre fruíem d’un Barça esplèndid que ens ha permès cantar el gols voltats de gent del Barça en ple centre de València. És l’herència de l’etapa Jan Laporta i Guardiola. A l’hotel ha estat impossible trobar la televisió catalana: l’ordre establert ens vol incomunicats.

Al matí, esmorzar d’ensaïmades i rosegons boníssims i cap al Puig en tren. Allà ens hem retrobat amb els antics companys independentistes, d’arreu del territori. Entre parades, paelles i gent interessada en el procés que vivim al Principat. Els valencians conscients sempre estan més informats de la situació del Principat que no pas els catalunyencs de la situació del País Valencià. A l’hora dels parlaments, amb un vent que semblava que ens envolava cap a la Independència hem escoltat la presentadora i candidata de SI per Girona, la Núria Cadenas, Vicent Mauri de la Intersindical Valenciana, el regidor d’Arenys de Munt XX que ens ha animat a col·laborar en la continuació del monument a la Independència, “en construcció com la nostra nació”, una jove radicalista que ens ha volgut donar lliçons sobre independentistes “bons” i “dolents”, fins que han parlat Uriel Bertran sobre la transversalitat ideològica i territorial augmentada pel pacte, i Lopez Tena, deixant clar que no entrarem en cap govern que no accepti la proclamació de la independència, tots dos amb discursos vibrants i intel·ligents, com sempre, i amb el colofó final de Josep Guia, coaligat estratègicament amb SI per incloure la reivindicació de la Independència dels Països Catalans en el compromís electoral de SI. A la mateixa hora, en aquell mateix indret en que Jaume el 1237 va fer la darrera batalla abans d’entrar a València, també feien els seus parlaments la gent del Bloc Nacionalista Valencià. Esperem que en un futur tots els catalanistes facin un front comú per la nació catalana. Entre bastidors hem comentat les esperançadores noves que per a SI es comencen a dibuixar en l’horitzó de les enquestes. Tornem al nord a continuar la feina sense descans fins al 28N, per continuar treballant, encara amb més responsabilitat a partir del 29 de novembre.

Joan Fuster, País Valencià, Països Catalans

Aquest vespre torno a València i demà a l'Aplec del Puig. Aprofito per publicar un estudi sobre el discurs sociolingüistic del gran JOAN FUSTER

Joan Fuster, la intel.ligència sociolingüística

  Joan Fuster (1922-1992) és l’assagista català més lúcid del segle XX, com ho mostren en l’àmbit de la sociolingüística els llibres Escrits   sobre la llengua (Alter Pirene, 1994), una selecció de textos en què Fuster fa reflexions sobre la llengua, feta per Maria Bolta i Toni Mollà, una bona mostra de les reflexions sociolingüistes fusterianes i el llibre Ara o mai (1982), que comentarem en aquest treball. El mestre de Sueca fou un practicant de la sociolingüística diacrònica i va contribuir amb enginy a la història social del català amb els seus estudis literaris.

Ja el 1971, en l’època de les beceroles de la sociolingüística catalana, reclamava una urgent “col.lecta de materials per a confegir una història social de la llengua catalana” i animava directament la dinamització de “els estudis de Sociolingüística (...)Hem d’esperar que s’eixamplin i prosperin”.

Ideologies lingüístiques substitutòries 

 L’escriptor de Sueca va prologar un dels primers llibres de sociolingüística Idioma i prejudici  de R. Ll.Ninyoles. En un pròleg impecable hi començava rebutjant que la “qüestió de la llengua” sigui una qüestió secundària, ja que la llengua és la referència immediata de la identitat de les societats. De fet, en voler-nos fer creure que la qüestió de la llengua és secundaria:

“ens volen induir a creure que una de les llengües en col.lisió és essencialment subalterna(...) I qui assegura que tant se val l’una com l’altra, només intenta convencèr-nos que l’una no val tant com l’altra, i que, per consegüent, “tant se val” si l’abandonem”.

És a dir, estan segregant ideologies lingüístiques que preparen el terreny a la substitució idiomàtica. Fuster usa la ironia per denunciar altres variants de les ideologies substitutòries:

“no és insòlit d’ensopegar-hi amb algun antropoide més sincer, que predica l’objectiva inferioritat d’un idioma respecte a l’altre”

En aquests casos, l’idioma “inferior”, és a dir, “la víctima”, en paraules de Fuster porta apel.latius que el nostre assagista ha detectat amb encert: llengua vernacla, llengua materna, llengua genuïna, llengua originària. Un marc terminològic antisociolingüístic en què els adjectius serveixen no pas per a clarificar o oferir més informació sobre el substantiu sinó per a minimitzar-lo, reduir-lo a la mínima expressió. Però fixem-nos que sovint són els propis parlants de la llengua i no pas els seus objectius enemics exteriors els qui cauen en el parany de la minimització: en ple 2001, l’alcalde de Barcelona ha justificat davant la ONU, l’ús del català, no pas pel fet de ser la llengua de la seva nació sinó perquè “és la meva llengua materna”, un apel.latiu desfasat i fals ja que els qui l’escoltaven des dels seients de l’organització mundial ho interpretarien com una llengua sense importància, parlada en família, en la intimitat de l’alcalde.

Anotem també el terme llengües en col.lisió, com un pas més del concepte llengües en contacte, ja que ens ofereix la idea de conflicte lingüístic, -terme que Fuster també utilitza- que comporta el contacte lingüístic.

... I responsabilitats internes

 Fuster considera que “els idiomes, dins un context de “conflicte”, es converteixen en instrument o en forma de dominació”

I per aquesta raó -tota una declaració de principis sociolingüístics- no fa escarafalls a l’hora de denunciar l´imperialisme extern l’Estat contra la “minoria sotmesa”, però també demana que no s’oblidi el paper dels còmplices locals.

Considera que “l’enfocament “interior”,  no ha obtingut tanta atenció com caldria. És a dir, que les crítiques i  històries socials de la llengua no havia prestat suficient atenció a les actituds i accions dels diferents estaments locals:

“En general, les societats frustrades -en un o altre grau de frustració (...) procuren atribuir la culpa de les seves deficiències a una causa externa: a un enemic de fora, hàbil i agressiu. També en això hi ha una bona dosi d’ “ideologia”. L’enemic hi és, I tant! En el lèxic del dia, s’anomena “imperialisme”. Però té els seus còmplices a dins: a casa. La penetració al.lògena, representada per la llengua, ni ací ni enlloc no seria intel.ligible sense una “cinquena columna”. Per indicar-ho ràpidament: el “conflicte lingüístic” és en el fons, o més que res un conflicte intern”

Potser no caldria dir ( o sí ) que aquesta és una clau a l’hora de fer propostes viables per al foment de l’ús de la llengua catalana en qualsevol moment de la seva història atès que el pes major de les possibilitats de canvi i normalització lingüística vindran de les idees segregades des de la societat civil catalana i no pas de l’actitud del govern extern, ja que en darrer terme fins i tot la política externa estarà en bona mesura corregida i àdhuc condicionada per les accions, la consciència lingüística i les actituds lingüístiques de la societat catalana.

I com que Fuster opina que “Els conflictes lingüístics” són, a tot arreu, si fa no fa, iguals: tenen unes lleis, o una dinàmica, idèntiques”. Per tant, les propostes viables que condueixin a l’ús de la llengua catalana no poden ser radicalment diferents a les propostes de dinamització lingüística que s’haurien d’aplicar o s’han aplicat en altres comunitats lingüístiques amb llengües minoritzades o no normalitzades. I, és clar, posats a fixar-nos en altres realitats no seria gens improductiu fixar-nos (com fa Bernat Joan i Marí, 1996) en els processos de normalització reeixits de la nostra Europa.

Fuster ens avança en aquest pròleg a Ninyoles idees que desenvoluparà en escrits posteriors:

“En alguns moment de pessimisme afectuós, he arribat a augurar als meus amics de Barcelona: “Ací, acabareu parlant valencià”. Partint de la base que el “valencià” no és solament un dialecte geogràficament perimetrat, sinó també un estadi emblemàtic de degradació de l’idioma(...) A Barcelona, hi ha centenars de milers de ciutadans que ja parlen “valencià”. No és una qüestió de fonètica, ni de morfologia, ni de vocabulari...”

Amb aquest comentari, l’assagista ha usat a fons les llicències i les virtuts que li permet el gènere que conrea per fer un retrat del futur que li espera al català si les coses segueixen en la mateixa direcció, usant el terme “valencià” com una metàfora, en què el terme ha ampliat les seves possibilitats polisèmiques adoptant la situació sociolingüística i les connotacions ideològiques que la situació del català al País Valencià patia, per fer veure que només és un estadi futur del possible procés que pot patir la situació del català al Principat.

Ara o mai

   

Les idees encetades en l’escrit anterior seran ampliades en el llibre  Ara o mai, (1981), un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol Per a una cultura catalana majoritària  en la “Nadala” de la Fundació Jaume I, corresponent al 1980.

Fuster planteja a Ara o mai quins són els termes exactes del debat sociolingüístic aleshores encara pendent: el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana, atès que fins aleshores encara predominava el discurs que la llengua "no podia morir mai", una idea reforçada per l´argument erroni que salvant el català com a llengua de cultura, l´idioma recuperaria automàticament les seues posicions socials i polítiques. Fuster afirma que aquesta és una condició sine qua non  però insuficient ja que la cultura no té virtuts expansives màgiques, la restauració del català hauria de ser simultània i igualment formalitzada a tots els àmbits de la vida col.lectiva.

   Fuster creia que una prova de l´existència d´una certa consciència sobre aquelles necessitats era la consolidació ja aleshores de: “dos corrents d´estudi molt oportuns: la "història social de la llengua" i la "Sociolingüística". Són vies d’indagació científica -en la mesura que la Història i la Sociologia s´acosten al model de "ciencia" que aspiren a precisar, en la seua complexa realitat -diacrònica o sincrònica-, el procés de la "anormalitat" passada i actual del català, les causes que hi concorren, l´encert o els defectes de les temptatives de redreçament, les conjectures de cara a un demà boirós.”

Justament allò que, com hem vist, havia proposat ell mateix deu anys abans. Més endavant, afirmava que els dos corrents d´estudi havien nascut d´una militància segura i que era urgent la planificació en matèria d´idioma. Apuntem-ho en lletres d’or: militància i planificació. O en altres paraules: ni passar la responsabilitat exclusiva a la planificació dels qui tenen ressorts de poder, ni culpabilitzar el poble per no ser prou militant. Militància i planificació no sols no s’autoexclouen, com de vegades hom tendeix a insinuar, sinó que es retroalimenten.

Un dels capítols fonamentals d’una "història social de la llengua catalana" seria aquell que “aclarís com el poble catalanoparlant s’acostuma al castellà.”. És a dir, analitzar els factors de la facilitació lingüística, tots els agents que han facilitat l’abandonament de l’ús del català i el reforçament del pas a l’espanyol.

  L´objectiu que plantejava en aquest llibre ja era clar des d´un principi:

“La solució, si n´hi ha alguna, és el retorn al monolingüisme.Les propostes oficials de "bilingüisme" són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l´idioma de tothom i practicat per tothom tothora.”

L’objectiu que planteja parteix de la base que la realitat sociolingüística al nostre país hauria de ser entesa com de conflicte lingüístic, és a dir que és falsa la idea esbombada des del poder establert i amb certa connivència local de que hi ha una coexistència estable, sense dominació entre dues llengües en un mateix territori. Una llengua normal ha de ser la llengua de tothom, no pas d’una minoria més o menys protegida, ha de ser la llengua comuna.

  I els entrebancs que subratlla Fuster són la interferència política de la llengua forastera hegemònica en l´administració i en el mercat. Tot i que distingeix entre dues situacions sociolingüístiques ben distintes: la de les llengües "minoritàries" que tenen darrera un Estat, les quals es podien permetre el luxe de tenir una "segona llengua", de la situació de les llengües minoritzades  (Fuster no feia servir aquest terme perquè aleshores encara no estava inventat) ja que en aquest segon cas:

“Per a nosaltres, la segona llengua obligatòria -l’espanyol o el francès, imposada pels Estats respectius- no serà mai una segona llengua, sino la primera . Així queda legislat a Espanya, en la Constitució vigent”.

  Entendre que en les situacions de minorització lingüística la segona llengua exerceix el paper de primera és entendre en què consisteix el problema bàsic. Una conseqüència d’aquest fenomen és l’aparició de l’autoodi, que Fuster bateja com a mala consciència o alienació. Heus aquí la lúcida caracterització que en fa:

“hi ha molts, moltíssims catalanoparlants que tenen mala consciència de ser això: catalanoparlants. Convertits en espanyols o en francesos, es troben incòmodes en la seua instal.lació lingüística de catalans (...) És una alienació com una altra qualsevol. Se senten traïdors en secret, o trànsfugues, o gloriosament pioners, malgrat tot, d’una integració nacional nova.”

Per aprofundir en el coneixement de la realitat, Fuster analitza la història partint de la tesi que la castellanització lingüística dels Països Catalans, com ja havia introduit en l’escrit anterior:

“tant o més que obra del Poder centralista, ha estat una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques, també.”

Com han anat demostrant els estudis de llengua, literatura i història, ja que abans de la victòria franco-espanyola el castellà ja s’havia introduït als Països Catalans entre els notables. 

   Fuster constata que a partir d´un determinat moment l’idioma es polititzà  i la població del Principat:

 “va reintegrar-se a la seua llengua: en orfeons, en teatres, en revistes satíriques, en llibres doctes, en el folklore dels excursionistes, en la sardana” es tractava del que he anomenat primera revolució sociolingüística catalana a cavall del XIX i el XX. El català tornà a ésser restituit com a llengua de cultura i hom podia començar a “eludir el complex de patois a què semblaven condemnats”.

Però Fuster no ignora que els mecanismes de substitució continuaven en peu: d´una banda hi havia “el calcul repressor i la ideologia que el sustenta” (amb la història que ja constatava Yxart del espiritu de campanario defensat per gent com Américo Castro) basat en la imposició de l’espanyol; i de l´altra banda, els catalans fins i tot de bona fe, que subscrivien la ideologia espanyolista de les llengües regionals. Fuster descriu el discurs imperialista i genocida de la necessitat i el discurs subaltern de la bona voluntat a què diversos sociolingüistes hem fet referència. Aquests dos factors van ser determinants per a l´efectiva espanyolització de les classes altes i el successiu mecanisme mimètic  de les classes subalternes, majoritàries.

  Fuster descriu l´existència de dues burgesies, intentant trencar el mite d’una única burgesia catalanista, ja que al costat d´aquesta, hi havia també Una certa burgesia (que) preferia l´Opus a l´Omnium  i que per tant dificultava la integració dels immigrants que ja no sentien la necessitat d´usar el català com a mitjà efectiu de promoció i integració social.

  Fuster fa una especial remarca del fenomen Folch i Torres, una de les persones que més ha fet, segons diu, per a la normalització del català, hi esmenta l´exemple de "En Patufet", però encara podríem afegir-hi les novel.les d´aventures per a joves, el teatre infantil o la fundació dels “Pomells de joventut”.

  Per fer entendre amb més precisió al lector quin és el nus de la qüestió posa dos exemples de la insuficient normalització: l´existència aleshores de dues revistes, “Serra d´Or” i “Canigó” -aquesta darrera es va suicidar per impotència- representants de l´alta cultura l´una i del discurs maximalista l´altra, fent evident així l´enorme buit existent aleshores, un buit que més de vint anys després ha estat nomès parcialment omplert en aquest camp amb la consolidació de la revista El Temps -model de revista "normal"- , la premsa comarcal en català i les  versions en català dels diaris El Periódico i Segre.

  Fuster reclama una revisió del passat sociolingüístic que qualifica de "triomfalista" quan hom remarca, per exemple, el nombre de diaris en català d´abans del 38 sense tenir en compte que aleshores fer un diari costava quatre duros. Insinua també que la tàctica repressiva contra el català de Primo de Rivera hauria produit la reacció estimulant que va fer que precisament aquells anys proliferessin tant els llibres i revistes en català, sobretot al Principat, mentre que cap a l´any 1934 quan l´autonomia estava consolidada i l’idioma era molt tolerat

“Els catalanoparlants es reintegraren a la disciplència de llegir en castellà perquè el català ja no era la seua  llengua perseguida".

Fuster dóna com a possible aquesta agosarada interpretació vist el que avui passa. L´única sortida consistiria a assolir la integritat dels ressorts públics de la societat que la parla si no és així ja pot considerar-se difunta. Fuster, un escèptic que creia sobretot en la renacionalització catalana, està convençut que no hi ha una tercera via entre la substitució i la sobirania sociolingüística: Que ningú es faça il.lusions: o tot o res.

Per donar suport a aquest plantejament radical, Fuster argumenta que aquell moment de la història ja no té res a veure amb el que passava cent anys abans, quan a través de mitjans familiars i pobres es podia fer una tasca eficient:

“El nostre món és tot un altre, i l´enfrontament idiomàtic s´ha desequilibrat més encara”

Com ho demostra l´enorme influència dels mitjans de comunicació. Per això, l’única possiblitat per al futur de la llengua és recuperar el poder audiovisual per al català, un pas a donar, segons Fuster, abans i tot que recuperar l´escola o la Universitat o la tipografia.

  Esmenta Rovira i Virgili per afirmar que per al futur de la nació catalana és més important viure en català que fer catalanisme en castellà, quelcom que encara no ha entès certa burgesia "nacionalista" catalana dels anys noranta. Fuster no dubta que tot el "catalanisme" que s´ha inventat en castellà ha acabat refermant la castellanització.

  Fuster creu també necessari alertar del risc "culturalista", la normalització no es pot aturar en el camp de l´alta cultura, hauria d´arribar als àmbits de la "no-cultura" de la "pre-cultura" o de la "para-cultura", un televident catalanoparlant no ha de ser diferent de qualsevol altre televident, als teatres s´hi ha de fer en català allò que atreu el gran públic. Per exemplificar aquest fenomen, Fuster ironitza sobre el fet que els darrers tres anys potser s’havia vist en el teatre en català més Shakespeare que el que es dóna en les cartelleres d´Anglaterra. D´altra banda, Fuster esgrimeix un altre argument central: un idioma no pot subsistir a força de literatura, i aquesta, “no pot salvar-se si no se salva la llengua en què s´escriu.”

  Tot plegat dependrà, però, de l´energia dels catalanoparlants i dels castellanoparlants que s´unesquen en una mateixa concepció nacional. Sobretot, la decisió dels catalanoparlants. I no sols al Principat, sinó a tot el territori de la comunitat lingüística catalana.

Presentació de SI i tertúlia a Canet de Mar

De la crònica enviada i publicada al web de Solidaritat Catalana del Maresme:

L’Ateneu Independentista Canetenc, integrat per gent que va treballar a la Consulta de la població, va convidar el dimarts 26 d’octubre a Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a un sopar tertúlia amb una desena de persones associades per parlar sobre la visió del partit sobre les relacions de Catalunya amb Espanya.
Jordi Solé i Camardons, candidat del Maresme per SI i 14è de la llista de Barcelona, va presentar-se i va citar Josep Armengou quan deia que “Espanya és una presó de nacions”. Una altra manera de definir la situació “és la metàfora araciliana [referent a Lluís V. Aracil] sobre la situació sociolingüística però aplicada al camp polític: estem a l’aeroport i tenim dues opcions, agafar l’avió que ens porta a Madrid i la lenta desaparició com a poble, l’empobriment galopant i el trencament del país o l’avió que porta a la Catalunya independent, amb benestar econòmic i cultural i moral. La destrucció o la normalitat nacional. El socialistes ens proposen l’avió a Madrid amb escales, mentre que els regionalistes tipus CiU ens proposen no agafar cap dels dos avions, quedar-nos a fer vida a la sala d’espera de l’aeroport. Així, proposen canviar alguna cadira, redecorar la sala d’espera trista, indigna. Solidaritat Catalana proposa agafar l’avió cap a la Independència avui mateix i deixar enrere la presó de nacions de l’espanyolisme”, va comentar Solé i Camardons.
El candidat per SI va seguir parlant dels 4 compromisos de SI, de les Primàries democràtiques i de l’espoliació fiscal, tema aquest que resultà prou conegut pels assistents, etc. fins que va tocar el torn de la gent de Canet: al conegut i reiterat tema de la “unitat independentista” li va seguir el del paper de les Consultes en aquest moment. Solé i Camardons va intentar fer veure que “ara la consulta més urgent és la del 28 N”, tot i reconèixer l’enorme importància de les consultes com a fenomen de conscienciació i participació de base del poble. “Ara mateix, un membre de les consultes conscient hauria de deixar de plorar i fer com la gent de diversos col·lectius independentistes que criden a la participació activa en la campanya electoral mobilitzant la gent perquè voti Independència, i que no es deixi entabanar pels cants de sirena regionals de CiU”, punt en el que va estar d’acord tothom, amb matisos.
Es va parlar també de la importància d’un acord preelectoral entre les dues o tres opcions independentistes o d’un acord un cop es comenci a treballar dins el Parlament per proclamar la independència i en cas que no sigui possible, donar suport a les consultes: “votem però votem Independència”.