dissabte, 30 d’octubre de 2010

Joan Fuster, País Valencià, Països Catalans

Aquest vespre torno a València i demà a l'Aplec del Puig. Aprofito per publicar un estudi sobre el discurs sociolingüistic del gran JOAN FUSTER
Joan Fuster, la intel.ligència sociolingüística

  Joan Fuster (1922-1992) és l’assagista català més lúcid del segle XX, com ho mostren en l’àmbit de la sociolingüística els llibres Escrits   sobre la llengua (Alter Pirene, 1994), una selecció de textos en què Fuster fa reflexions sobre la llengua, feta per Maria Bolta i Toni Mollà, una bona mostra de les reflexions sociolingüistes fusterianes i el llibre Ara o mai (1982), que comentarem en aquest treball. El mestre de Sueca fou un practicant de la sociolingüística diacrònica i va contribuir amb enginy a la història social del català amb els seus estudis literaris.
Ja el 1971, en l’època de les beceroles de la sociolingüística catalana, reclamava una urgent “col.lecta de materials per a confegir una història social de la llengua catalana” i animava directament la dinamització de “els estudis de Sociolingüística (...)Hem d’esperar que s’eixamplin i prosperin”.


Ideologies lingüístiques substitutòries 

 L’escriptor de Sueca va prologar un dels primers llibres de sociolingüística Idioma i prejudici  de R. Ll.Ninyoles. En un pròleg impecable hi començava rebutjant que la “qüestió de la llengua” sigui una qüestió secundària, ja que la llengua és la referència immediata de la identitat de les societats. De fet, en voler-nos fer creure que la qüestió de la llengua és secundaria:
“ens volen induir a creure que una de les llengües en col.lisió és essencialment subalterna(...) I qui assegura que tant se val l’una com l’altra, només intenta convencèr-nos que l’una no val tant com l’altra, i que, per consegüent, “tant se val” si l’abandonem”.
És a dir, estan segregant ideologies lingüístiques que preparen el terreny a la substitució idiomàtica. Fuster usa la ironia per denunciar altres variants de les ideologies substitutòries:
“no és insòlit d’ensopegar-hi amb algun antropoide més sincer, que predica l’objectiva inferioritat d’un idioma respecte a l’altre”
En aquests casos, l’idioma “inferior”, és a dir, “la víctima”, en paraules de Fuster porta apel.latius que el nostre assagista ha detectat amb encert: llengua vernacla, llengua materna, llengua genuïna, llengua originària. Un marc terminològic antisociolingüístic en què els adjectius serveixen no pas per a clarificar o oferir més informació sobre el substantiu sinó per a minimitzar-lo, reduir-lo a la mínima expressió. Però fixem-nos que sovint són els propis parlants de la llengua i no pas els seus objectius enemics exteriors els qui cauen en el parany de la minimització: en ple 2001, l’alcalde de Barcelona ha justificat davant la ONU, l’ús del català, no pas pel fet de ser la llengua de la seva nació sinó perquè “és la meva llengua materna”, un apel.latiu desfasat i fals ja que els qui l’escoltaven des dels seients de l’organització mundial ho interpretarien com una llengua sense importància, parlada en família, en la intimitat de l’alcalde.
Anotem també el terme llengües en col.lisió, com un pas més del concepte llengües en contacte, ja que ens ofereix la idea de conflicte lingüístic, -terme que Fuster també utilitza- que comporta el contacte lingüístic.


... I responsabilitats internes

 Fuster considera que “els idiomes, dins un context de “conflicte”, es converteixen en instrument o en forma de dominació
I per aquesta raó -tota una declaració de principis sociolingüístics- no fa escarafalls a l’hora de denunciar l´imperialisme extern l’Estat contra la “minoria sotmesa”, però també demana que no s’oblidi el paper dels còmplices locals.
Considera que “l’enfocament “interior”,  no ha obtingut tanta atenció com caldria. És a dir, que les crítiques i  històries socials de la llengua no havia prestat suficient atenció a les actituds i accions dels diferents estaments locals:
“En general, les societats frustrades -en un o altre grau de frustració (...) procuren atribuir la culpa de les seves deficiències a una causa externa: a un enemic de fora, hàbil i agressiu. També en això hi ha una bona dosi d’ “ideologia”. L’enemic hi és, I tant! En el lèxic del dia, s’anomena “imperialisme”. Però té els seus còmplices a dins: a casa. La penetració al.lògena, representada per la llengua, ni ací ni enlloc no seria intel.ligible sense una “cinquena columna”. Per indicar-ho ràpidament: el “conflicte lingüístic” és en el fons, o més que res un conflicte intern”
Potser no caldria dir ( o sí ) que aquesta és una clau a l’hora de fer propostes viables per al foment de l’ús de la llengua catalana en qualsevol moment de la seva història atès que el pes major de les possibilitats de canvi i normalització lingüística vindran de les idees segregades des de la societat civil catalana i no pas de l’actitud del govern extern, ja que en darrer terme fins i tot la política externa estarà en bona mesura corregida i àdhuc condicionada per les accions, la consciència lingüística i les actituds lingüístiques de la societat catalana.
I com que Fuster opina que “Els conflictes lingüístics” són, a tot arreu, si fa no fa, iguals: tenen unes lleis, o una dinàmica, idèntiques”. Per tant, les propostes viables que condueixin a l’ús de la llengua catalana no poden ser radicalment diferents a les propostes de dinamització lingüística que s’haurien d’aplicar o s’han aplicat en altres comunitats lingüístiques amb llengües minoritzades o no normalitzades. I, és clar, posats a fixar-nos en altres realitats no seria gens improductiu fixar-nos (com fa Bernat Joan i Marí, 1996) en els processos de normalització reeixits de la nostra Europa.
Fuster ens avança en aquest pròleg a Ninyoles idees que desenvoluparà en escrits posteriors:
“En alguns moment de pessimisme afectuós, he arribat a augurar als meus amics de Barcelona: “Ací, acabareu parlant valencià”. Partint de la base que el “valencià” no és solament un dialecte geogràficament perimetrat, sinó també un estadi emblemàtic de degradació de l’idioma(...) A Barcelona, hi ha centenars de milers de ciutadans que ja parlen “valencià”. No és una qüestió de fonètica, ni de morfologia, ni de vocabulari...”
Amb aquest comentari, l’assagista ha usat a fons les llicències i les virtuts que li permet el gènere que conrea per fer un retrat del futur que li espera al català si les coses segueixen en la mateixa direcció, usant el terme “valencià” com una metàfora, en què el terme ha ampliat les seves possibilitats polisèmiques adoptant la situació sociolingüística i les connotacions ideològiques que la situació del català al País Valencià patia, per fer veure que només és un estadi futur del possible procés que pot patir la situació del català al Principat.


Ara o mai
   
Les idees encetades en l’escrit anterior seran ampliades en el llibre  Ara o mai, (1981), un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol Per a una cultura catalana majoritària  en la “Nadala” de la Fundació Jaume I, corresponent al 1980.
Fuster planteja a Ara o mai quins són els termes exactes del debat sociolingüístic aleshores encara pendent: el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana, atès que fins aleshores encara predominava el discurs que la llengua "no podia morir mai", una idea reforçada per l´argument erroni que salvant el català com a llengua de cultura, l´idioma recuperaria automàticament les seues posicions socials i polítiques. Fuster afirma que aquesta és una condició sine qua non  però insuficient ja que la cultura no té virtuts expansives màgiques, la restauració del català hauria de ser simultània i igualment formalitzada a tots els àmbits de la vida col.lectiva.
   Fuster creia que una prova de l´existència d´una certa consciència sobre aquelles necessitats era la consolidació ja aleshores de: “dos corrents d´estudi molt oportuns: la "història social de la llengua" i la "Sociolingüística". Són vies d’indagació científica -en la mesura que la Història i la Sociologia s´acosten al model de "ciencia" que aspiren a precisar, en la seua complexa realitat -diacrònica o sincrònica-, el procés de la "anormalitat" passada i actual del català, les causes que hi concorren, l´encert o els defectes de les temptatives de redreçament, les conjectures de cara a un demà boirós.”
Justament allò que, com hem vist, havia proposat ell mateix deu anys abans. Més endavant, afirmava que els dos corrents d´estudi havien nascut d´una militància segura i que era urgent la planificació en matèria d´idioma. Apuntem-ho en lletres d’or: militància i planificació. O en altres paraules: ni passar la responsabilitat exclusiva a la planificació dels qui tenen ressorts de poder, ni culpabilitzar el poble per no ser prou militant. Militància i planificació no sols no s’autoexclouen, com de vegades hom tendeix a insinuar, sinó que es retroalimenten.
Un dels capítols fonamentals d’una "història social de la llengua catalana" seria aquell que “aclarís com el poble catalanoparlant s’acostuma al castellà.”. És a dir, analitzar els factors de la facilitació lingüística, tots els agents que han facilitat l’abandonament de l’ús del català i el reforçament del pas a l’espanyol.
  L´objectiu que plantejava en aquest llibre ja era clar des d´un principi:
“La solució, si n´hi ha alguna, és el retorn al monolingüisme.Les propostes oficials de "bilingüisme" són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l´idioma de tothom i practicat per tothom tothora.”
L’objectiu que planteja parteix de la base que la realitat sociolingüística al nostre país hauria de ser entesa com de conflicte lingüístic, és a dir que és falsa la idea esbombada des del poder establert i amb certa connivència local de que hi ha una coexistència estable, sense dominació entre dues llengües en un mateix territori. Una llengua normal ha de ser la llengua de tothom, no pas d’una minoria més o menys protegida, ha de ser la llengua comuna.
  I els entrebancs que subratlla Fuster són la interferència política de la llengua forastera hegemònica en l´administració i en el mercat. Tot i que distingeix entre dues situacions sociolingüístiques ben distintes: la de les llengües "minoritàries" que tenen darrera un Estat, les quals es podien permetre el luxe de tenir una "segona llengua", de la situació de les llengües minoritzades  (Fuster no feia servir aquest terme perquè aleshores encara no estava inventat) ja que en aquest segon cas:
“Per a nosaltres, la segona llengua obligatòria -l’espanyol o el francès, imposada pels Estats respectius- no serà mai una segona llengua, sino la primera . Així queda legislat a Espanya, en la Constitució vigent”.
  Entendre que en les situacions de minorització lingüística la segona llengua exerceix el paper de primera és entendre en què consisteix el problema bàsic. Una conseqüència d’aquest fenomen és l’aparició de l’autoodi, que Fuster bateja com a mala consciència o alienació. Heus aquí la lúcida caracterització que en fa:
“hi ha molts, moltíssims catalanoparlants que tenen mala consciència de ser això: catalanoparlants. Convertits en espanyols o en francesos, es troben incòmodes en la seua instal.lació lingüística de catalans (...) És una alienació com una altra qualsevol. Se senten traïdors en secret, o trànsfugues, o gloriosament pioners, malgrat tot, d’una integració nacional nova.”
Per aprofundir en el coneixement de la realitat, Fuster analitza la història partint de la tesi que la castellanització lingüística dels Països Catalans, com ja havia introduit en l’escrit anterior:
“tant o més que obra del Poder centralista, ha estat una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques, també.”
Com han anat demostrant els estudis de llengua, literatura i història, ja que abans de la victòria franco-espanyola el castellà ja s’havia introduït als Països Catalans entre els notables. 
   Fuster constata que a partir d´un determinat moment l’idioma es polititzà  i la població del Principat:
 “va reintegrar-se a la seua llengua: en orfeons, en teatres, en revistes satíriques, en llibres doctes, en el folklore dels excursionistes, en la sardana” es tractava del que he anomenat primera revolució sociolingüística catalana a cavall del XIX i el XX. El català tornà a ésser restituit com a llengua de cultura i hom podia començar a “eludir el complex de patois a què semblaven condemnats”.
Però Fuster no ignora que els mecanismes de substitució continuaven en peu: d´una banda hi havia “el calcul repressor i la ideologia que el sustenta” (amb la història que ja constatava Yxart del espiritu de campanario defensat per gent com Américo Castro) basat en la imposició de l’espanyol; i de l´altra banda, els catalans fins i tot de bona fe, que subscrivien la ideologia espanyolista de les llengües regionals. Fuster descriu el discurs imperialista i genocida de la necessitat i el discurs subaltern de la bona voluntat a què diversos sociolingüistes hem fet referència. Aquests dos factors van ser determinants per a l´efectiva espanyolització de les classes altes i el successiu mecanisme mimètic  de les classes subalternes, majoritàries.
  Fuster descriu l´existència de dues burgesies, intentant trencar el mite d’una única burgesia catalanista, ja que al costat d´aquesta, hi havia també Una certa burgesia (que) preferia l´Opus a l´Omnium  i que per tant dificultava la integració dels immigrants que ja no sentien la necessitat d´usar el català com a mitjà efectiu de promoció i integració social.
  Fuster fa una especial remarca del fenomen Folch i Torres, una de les persones que més ha fet, segons diu, per a la normalització del català, hi esmenta l´exemple de "En Patufet", però encara podríem afegir-hi les novel.les d´aventures per a joves, el teatre infantil o la fundació dels “Pomells de joventut”.
  Per fer entendre amb més precisió al lector quin és el nus de la qüestió posa dos exemples de la insuficient normalització: l´existència aleshores de dues revistes, “Serra d´Or” i “Canigó” -aquesta darrera es va suicidar per impotència- representants de l´alta cultura l´una i del discurs maximalista l´altra, fent evident així l´enorme buit existent aleshores, un buit que més de vint anys després ha estat nomès parcialment omplert en aquest camp amb la consolidació de la revista El Temps -model de revista "normal"- , la premsa comarcal en català i les  versions en català dels diaris El Periódico i Segre.
  Fuster reclama una revisió del passat sociolingüístic que qualifica de "triomfalista" quan hom remarca, per exemple, el nombre de diaris en català d´abans del 38 sense tenir en compte que aleshores fer un diari costava quatre duros. Insinua també que la tàctica repressiva contra el català de Primo de Rivera hauria produit la reacció estimulant que va fer que precisament aquells anys proliferessin tant els llibres i revistes en català, sobretot al Principat, mentre que cap a l´any 1934 quan l´autonomia estava consolidada i l’idioma era molt tolerat
“Els catalanoparlants es reintegraren a la disciplència de llegir en castellà perquè el català ja no era la seua  llengua perseguida".
Fuster dóna com a possible aquesta agosarada interpretació vist el que avui passa. L´única sortida consistiria a assolir la integritat dels ressorts públics de la societat que la parla si no és així ja pot considerar-se difunta. Fuster, un escèptic que creia sobretot en la renacionalització catalana, està convençut que no hi ha una tercera via entre la substitució i la sobirania sociolingüística: Que ningú es faça il.lusions: o tot o res.
Per donar suport a aquest plantejament radical, Fuster argumenta que aquell moment de la història ja no té res a veure amb el que passava cent anys abans, quan a través de mitjans familiars i pobres es podia fer una tasca eficient:
“El nostre món és tot un altre, i l´enfrontament idiomàtic s´ha desequilibrat més encara”
Com ho demostra l´enorme influència dels mitjans de comunicació. Per això, l’única possiblitat per al futur de la llengua és recuperar el poder audiovisual per al català, un pas a donar, segons Fuster, abans i tot que recuperar l´escola o la Universitat o la tipografia.
  Esmenta Rovira i Virgili per afirmar que per al futur de la nació catalana és més important viure en català que fer catalanisme en castellà, quelcom que encara no ha entès certa burgesia "nacionalista" catalana dels anys noranta. Fuster no dubta que tot el "catalanisme" que s´ha inventat en castellà ha acabat refermant la castellanització.
  Fuster creu també necessari alertar del risc "culturalista", la normalització no es pot aturar en el camp de l´alta cultura, hauria d´arribar als àmbits de la "no-cultura" de la "pre-cultura" o de la "para-cultura", un televident catalanoparlant no ha de ser diferent de qualsevol altre televident, als teatres s´hi ha de fer en català allò que atreu el gran públic. Per exemplificar aquest fenomen, Fuster ironitza sobre el fet que els darrers tres anys potser s’havia vist en el teatre en català més Shakespeare que el que es dóna en les cartelleres d´Anglaterra. D´altra banda, Fuster esgrimeix un altre argument central: un idioma no pot subsistir a força de literatura, i aquesta, “no pot salvar-se si no se salva la llengua en què s´escriu.”
  Tot plegat dependrà, però, de l´energia dels catalanoparlants i dels castellanoparlants que s´unesquen en una mateixa concepció nacional. Sobretot, la decisió dels catalanoparlants. I no sols al Principat, sinó a tot el territori de la comunitat lingüística catalana.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Presentació de SI i tertúlia a Canet de Mar

De la crònica enviada i publicada al web de Solidaritat Catalana del Maresme:

L’Ateneu Independentista Canetenc, integrat per gent que va treballar a la Consulta de la població, va convidar el dimarts 26 d’octubre a Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a un sopar tertúlia amb una desena de persones associades per parlar sobre la visió del partit sobre les relacions de Catalunya amb Espanya.
Jordi Solé i Camardons, candidat del Maresme per SI i 14è de la llista de Barcelona, va presentar-se i va citar Josep Armengou quan deia que “Espanya és una presó de nacions”. Una altra manera de definir la situació “és la metàfora araciliana [referent a Lluís V. Aracil] sobre la situació sociolingüística però aplicada al camp polític: estem a l’aeroport i tenim dues opcions, agafar l’avió que ens porta a Madrid i la lenta desaparició com a poble, l’empobriment galopant i el trencament del país o l’avió que porta a la Catalunya independent, amb benestar econòmic i cultural i moral. La destrucció o la normalitat nacional. El socialistes ens proposen l’avió a Madrid amb escales, mentre que els regionalistes tipus CiU ens proposen no agafar cap dels dos avions, quedar-nos a fer vida a la sala d’espera de l’aeroport. Així, proposen canviar alguna cadira, redecorar la sala d’espera trista, indigna. Solidaritat Catalana proposa agafar l’avió cap a la Independència avui mateix i deixar enrere la presó de nacions de l’espanyolisme”, va comentar Solé i Camardons.
El candidat per SI va seguir parlant dels 4 compromisos de SI, de les Primàries democràtiques i de l’espoliació fiscal, tema aquest que resultà prou conegut pels assistents, etc. fins que va tocar el torn de la gent de Canet: al conegut i reiterat tema de la “unitat independentista” li va seguir el del paper de les Consultes en aquest moment. Solé i Camardons va intentar fer veure que “ara la consulta més urgent és la del 28 N”, tot i reconèixer l’enorme importància de les consultes com a fenomen de conscienciació i participació de base del poble. “Ara mateix, un membre de les consultes conscient hauria de deixar de plorar i fer com la gent de diversos col·lectius independentistes que criden a la participació activa en la campanya electoral mobilitzant la gent perquè voti Independència, i que no es deixi entabanar pels cants de sirena regionals de CiU”, punt en el que va estar d’acord tothom, amb matisos.
Es va parlar també de la importància d’un acord preelectoral entre les dues o tres opcions independentistes o d’un acord un cop es comenci a treballar dins el Parlament per proclamar la independència i en cas que no sigui possible, donar suport a les consultes: “votem però votem Independència”.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Sense llengua nacional no hi ha equitat...

2. Sense llengua nacional no hi ha ni equitat ni justícia social
Perquè hi hagi una igualtat de condicions entre els ciutadans d’un mateix país, perquè sigui possible l’equitat [a cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitat] cal que tothom (també els nouvinguts i els seus fills) accedeixi al domini de la llengua nacional en condicions d’igualtat o de màxima igualtat. Demanar que el català sigui la llengua nacional i oficial de Catalunya / Països Catalans és una estricta exigència de justícia social per tal que la immigració de primera o segona generació no estigui discriminada.
és responsabilitat de tothom, però només un Estat català pot fer-ho possible.
Avui ho dediquem al mestre Joan Solà que ens demanava que votéssim Independència

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Avui toca destruir els reglaments d'ús del català dels ajuntaments: què farà CiU?

Avui toca eliminar els reglaments d'ús del català dels ajuntaments de Barcelona i Lleida, demà posar en qüestió la immersió lingüística que ha evitat el trencament de Catalunya i l'ensorrament definitiu del català a l'escola Primària. Què ens han de fer més perquè el poble català s'alci? (de fet ja ho va fer en la manifestació del 10 de juliol, però no sap que ara toca votar Independència perquè el continuen manipulant als mitjans amb falses disputes de partits) Millor dit: què ens han de fer perquè el partit majoritari que diu que defensa el poble català, CiU es digni a cercar l'única solució possible que és mobilitzar els seus militants i votants per la independència. ¿Com es pot ser tan hipòcrita i irresponsable de continuar deixant indefens els poble català als atacs de qualsevol integrista espanyol que es vulgui carregar qualsevol pilar dels que sustenten l'edifici català? Què pensa fer CiU que viu dels vots que la gent li dóna per ser "nacionalista català"? Fins quan haurem d'aguantar aquesta impostura del doble joc del partit del senyor Mas?
En què consisteix el doble joc? Per exemple, en enviar o deixar anar gent seva a les Consultes per la Independència perquè així s'esbravin, embolicar-se amb banderes catalanes, fer veure en la intimitat aque són mig independentistes en un futur incert, però no donar cap eina per tal que el poble català pugui sortir ara de la presó de nacions que és Espanya. No pot ser que el poble català doni la majoria absoluta a aquesta gent, no ho hem de permetre.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Treure el país del sot autonomista

Treure el país del sot?

Durant més de vint anys el discurs del pujolisme va ser el discurs dominant en l’àmbit polític català: des de la condició de la catalanitat “és català tot aquell que viu i treballa...”, la construcció social del paper dirigent convergent amb la metàfora del “pal de paller” del catalanisme, fins a la justificació de l’estratègia convergent amb la coneguda metàfora del “peix al cove”. Hom podria fer una excel·lent tesi doctoral sobre les imatges i les metàfores pageses basades sovint en el llenguatge popular que ha anat desgranant Jordi Pujol per emmascarar la pràctica d’una política políticament ambigua, culturalment desdibuixada i ideològicament ambivalent (o si voleu ideològicament ambigua, culturalment ambivalent i políticament desdibuixada). Amb prou feines en els temes lingüístics es va anar més enllà, ja que el català en tot cas depenia d’una “normalització” que ara es basava en el “bilingüisme passiu” de l’època d’Aina Moll, adés en l’ús normal del català mai aplicat a fons per exemple en l’ensenyament secundari, clau de volta de la catalanització dels futurs dirigents.

Al començar l’estiu Pujol va concedir una de les entrevistes més clares que ha fet mai, ja que constatava la fi de l’autonomisme i de l’anomenat projecte Espriu-Vicens Vives d’entesa entre Catalunya i Espanya. Fracàs, per cert, que ja havien previst molts anys abans pensadors com Carles Muñoz-Espinalt. Que li quedava fer més al senyor Pujol? Simplement el que no ha fet mai: esperonar als que encara creuen en ell a iniciar el camí de la independència. Cal reconèixer que Pujol ha passat de descartar la necessitat de la Independència durant 30 anys a deixar simplement “una porta oberta” –una altra metàfora casolana- que queda també complementada/emmascarada amb l’ús repetitiu del famós “dret a decidir” que CiU es va veure empesa a utilitzar per frenar discursivament el creixement constant de l’independentisme entre els catalans del segle XXI.

El domini del llenguatge li ha portat a crear una nova metàfora pagesa per fugir d’estudi de la necessitat de la Independència: ara abans d’independències “primer cal treure Catalunya del sot” (Avui, 22-agost-2010). La nova metàfora li va perfecta perquè a banda de fugir una altra vegada de la Independència fent-se el patriota que salva el país del desastre, desautoritza i rebrega per terra al Tripartit, amb tota lògica pujolista responsable que ara Catalunya estigui en el “sot” . Com subratlla el mateix Pujol amb una altra metàfora marca de la casa: “hem de treure el carro de les roderes on s’ha encallat”.
No explica com es pot treure el país del sot sense Independència, però deixa que el lector dedueixi que només tornant a votar per enèsima vegada CiU, ara en unes votacions que Pujol en l’entrevista esmentada té la barra de qualificar de eleccions de “vot útil”, fent el mateix que sempre fan els sociates amb l’espantall del perill del PP.
Per complementar el seguit de metàfores parla una mica de política real i mira de posar la por al cos als seus votants perucs amb referències de futur de por: “un futur que no coneixem” i “les incerteses i perills del moment i dels passos a fer fins i tot de cara a una eventual independència”. 
En tot cas, jo em quedaria amb la lliçó històrica que Pujol ens recorda de països que han assolit la independència sense que els respectius moviments nacionals haguessin arribat a la unitat. La unitat és molt bona, però és prescindible si el poble i els dirigents hi veuen clar.
(article penjat fa un parell de mesos al meu facebook, completa el comentari anterior)

Jordi Pujol i el fracàs del "projecte Vicens Vives"

L'AVUI del 22 d'agost d'enguany va publicar una entrevista a Jordi Pujol en què fa afirmacions que tothom hauria de llegir i reflexionar. Per exemple, reconeix el fracàs del catalanisme autonomista que ell ha liderat, del que jo en deia la tribu dels "nacionalistes" (vegeu "Les 7 tribus de la nació catalana". Diu Pujol:  "la proposta que de vegades n'he dit Espriu-Vicens Vives, anava més enllà de la política del peix al cove... Comportava un acord sobre la idea d'Espanya i sobre el paper de Catalunya. I , de fet, era un compromís mutu, molt a fons. I comportava la garantia que Catalunya podria mantenir la seva identitat. I efectivament ara això està en crisi total". En una entrevista passada per TV3, concedida a Miquel Calçada, deia el mateix. Ara diu que no té arguments contra els independentistes. La preguta és: fins ara no se n'ha adonat? Jo fa més de trenta anys que ho veig clar. Això no ho veia fa com a mínim 10 anys? CiU podria haver iniciat aleshores una estratègia independentista i ara faria temps que seríem un estat i que gaudiriem del benestar i la riquesa que produim. Si avui no som independents en un 90% és responsabilitat dels dirigents de CiU i especialment de Pujol. Vicens Vives ja va ser criticat als anys 50 per Carles M.Espinalt. Com és que ell ho va veure clar ja aleshores i els catalanistes d'aleshores com ell no? La meva resposta és que no va ser manca d'intel.ligència sinó que no ho van voler veure, va mancar coratge, decisió. El mateix mal que pateixen 60 anys després. I encara hi ha independentistes que votaran CiU? Quina pena!

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Puig i Cadalfalch: Catalunya compra un mercat

En el llibre Les raons econòmiques de la Independència editat pel Cercle Català de Negocis CNN (els llocs 7,8,9,10 i 11 de SI estan ocupats per membres d'aquest col.lectiu) ens recorden unes paraules del mataroní Josep Puig i Cadafalch publicades el 1889 a "La Veu de Catalunya":
"Ésser espanyols, avui no surt pas a Catalunya molt acomodo. Per a ésser lleials s'ha de dir una cosa: Catalunya amb el que paga compra un mercat..." Puig i Cadafalch acaba advertint que s'acosta el dia en què ja no ens sortirà a compte continuar dins aquest mercat.
Per als "nacionalistes" de CiU sembla que encara no ha arribat el dia, que ja està bé que ens continuin robant 22.000 e cada any. Que aquesta espoliació no és prou gran com per marxar definitivament d'Espanya. Ells seran els principals responsables si després del 28N no marxem d'Espanya, ells seran els responsables de la manca de benestar social, econòmic, polític i cultural dels catalans.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

24 O: Espoliació

Avui diumenge 24 hem viscut una fita històrica amb la primera Convenció Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència al Palau de Congressos de Barcelona ple com un ou. Una anècdota que es recordarà és l'aprovació d'una esmena (l'única que ha "perdut" la Comissió redactora) que canviava "espoli" majoritàriament usada als mitjans i fins en titulars de llibres, per "espoliació" minoritària però recollida com a correcta en els diccionaris. Curiosament, a partir d'aquest moment tothom ha començat a usar espoliació com si ho hagués fet sempre. A partir d'ara, serà la paraula usada progressivament de la mateixa manera que s'aniran imposant i les tesis independentistes i democràtiques de SI.
Entre parèntesi: la comissió va acceptar totes les meves esmenes sobre temes o conceptes sociolingüistes.

M'ha agradat sentir les incisives paraules de Xirinacs parlant de la traïció dels liders en boca del representant del PRC, a l'Uriel Bertran demanat que tinguem confiança en el poble català. De fet, la desconfiaça en el poble és a l'arrel de mil traicions i dimissions dels nostres minidirigents autonòmics. La por també ha de deixar de ser el nord dels polítics catalans. Genial l'Alfons Lopez Tena amb la metàfora del gueto en què ens volen tenir tancats. Magnífic i complet discurs de Joan Laporta, sense xuleta (jo era darrera mateix d'ell i ho he comprovat). I divertit i interessantissim discurs de la Isabel Clara Simó, tothom l'hauria de repassar per veure on es troba i saber amb què ens trobarem. Especialment interessant el retrat que ha fet dels catalanistes o fins i tot independentistes que cerquen mil excuses per no afegir-se al tren de SI i la Independència. Josep Guia també ho ha deixat ben clar en la seva intervenció. I un avís, després d'aquesta onada política, on hem sabut pujar els qui hi hem vist clar, vindrà una altra onada, també caldrà pujar-hi. Els caps de llista de Girona i Tarragona han estat especialment brillants, també el de Lleida.
Ara només queda convertir en realitat la confiança mostrada en tots els parlaments

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Em presento

Sóc el número 14 de la llista per Barcelona de Solidaritat Catalana per la Independència, el dia 20 d'octubre va morir la meva mare, l'Angelina Camardons Solé, en honor seu i del meu pare, que també va morir fa anys, i que sempre van votar independentistes, enceto avui 23 d'octubre aquest blog.
Ahi al vespre vaig participar en la presentació de SI a Arenys de Mar, fa unes setmanes també vaig participar en la presentació de SI a Mataró i a Argentona, la població on ara visc i viuré els popers anys. Quan em vaig presentar a les Primàries de SI ho feia d'aquesta manera:
Em presento a la candidatura per la circumscripció de Barcelona perquè vaig començar a militar en l’independentisme als 17 anys i ara en tinc 51, i cada any que ha passat he considerat més necessària la construcció d’un Estat català independent dins la Unió Europea.

D’un petit partit independentista anomenat Esquerra Nacional on militava al costat de Toni Strubell i Patricia Gabancho vaig passar al PSAN, on vaig militar uns 7 anys, vaig fundar l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat (AEIU), vaig militar als Comitès de Solidaritat amb els patriotes catalans; vaig impulsar els Grups de Defensa de la Llengua i la revista Viure en Català. Amb la divisió del MDT vaig plegar i al cap d’un temps l’any 2000 vaig entrar a ERC, que vaig abandonar fa un any per entrar a Reagrupament..

He publicat 16 llibres sobre sociolingüística, història de la llengua, dues novel·les. A “Les 7 tribus de la nació catalana” proposava el que ara fa Solidaritat Catalana. Sóc, des de fa prop de 30 anys professor de llengua catalana i  literatura, catedràtic des l’any passat i els darrers 5 anys he treballat d’Assessor de llengua, interculturalitat i cohesió social (LIC) al barri de l’Eixample de Barcelona. A partir del setembre torno a treballar de professor en un institut de Premià de Mar. Durant 20 anys he estat membre del Consell de redacció de la revista Escola Catalana d’Òmnium Cultural i he fet moltes aportacions en el camp de l’educació sociolingüística, la crítica de la planificació lingüística, etc. Actualment sóc secretari de la FOLC (Federació d’organitzacions per la llengua catalana) i comissari de l’exposició “Realitat i vitalitat de la llengua catalana”.

He decidit per primera vegada a la vida presentar-me en una candidatura política perquè ja he fet la meva aportació en el camp de l’estudi, la recerca i el treball independentista i democràtic des de la societat civil, i per primera vegada em trobo amb un projecte polític que té la independència com una proposta real i com a nucli central del projecte, i vull donar-hi suport de manera clara.
Em poso a disposició dels homes i les dones de Solidaritat per tot allò que vulguin en el present i el futur. Educació, ensenyament, cultura i llengua són els meus punts forts i on puc aportar tot allò que faci falta en aquest futur apassionant que ens espera.
                                                                                                            Jordi Solé i Camardons
                                            

Llengua i cohesió social / cohesió nacional

1. Sense llengua nacional no hi pot haver cohesió social
L’ús d’una llengua nacional és el factor principal que relliga una comunitat nacional; en tots els estats amb llengua normalitzada la gent que hi va a viure aprèn la llengua del país i s’hi integra progressivament a través de la llengua. Si això no passés, es crearien guetos que posarien en perill la cohesió social, provocarien discriminació entre els que no dominen (o no dominen suficientment) la llengua del país i es segregarien odis i recels.
En el cas català aquest fet és encara més clar que en altres indrets, ja que aquí el català és la porta d’entrada a la nacionalitat. En positiu, podem dir que aquella persona que passa a fer l’esforç de començar a parlar en català és vista amb més simpatia i passa a ser considerada automàticament dels “nostres”. En negatiu: la subordinació del català fa molt difícil que els nouvinguts tinguin accés a l’ús del català i la cohesió nacional i social es fa més difícil. Molts nouvinguts afirmen que no hi ha manera de trobar catalans que els parlin en català. Un estat català ha de posar fi a aquesta incoherència