Fa uns dies desitjava: BON ANY NOU sense Estatut aprovat pel poble, sense Immersió a l'escola, sense català oficial als ajuntaments, sense llei de Consultes, sense Llei de cinema operativa, sense feina per a molts, sense seleccions esportives nacionals catalanes, sense autoestima, sense els NOSTRES diners, sense Independència, però això sí amb mooolta Espaaanya!!!
Abans de celebrar el cap d'any faré uns desitjos a raig, desordenats i sense pensar gaire: que les noves conselleres d'educació i de justícia pleguin aviat, com el Cuní i la Rahola; com una bona part dels comentaristes dels programes de ràdio; que es descobreixi per fi "què hi ha al darrera de SOLIDARITAT Catalana" com diuen els de la CUP de Mataró, perquè el que hi ha al davant ja queda prou clar, no?; que s'acabi amb la imbecilitat política i lingüística, que s'acabin les mentides i la demagògia contra el PRIMER projecte independentista des del transfranquisme; que s'acabin els megaegos, els puigcercossos i els avorrits projectes d'esquerra catalana, que s'acabi el friquisme independentista, l'espanyolisme encobert i el descarat, el regionalisme i la impostura "independentista" de CiU; els professors que continuaran fent les classes en espanyol amb total impunitat, com han fet sempre, per inconscients o per covards; que s'acabi amb la fam, la tortura i la guerra al món; amb la bogeria del consumisme, amb els productes que fabriquen per espatllar-se ben aviat, amb els pisos a preus impossibles i els pisos buits, que s'acabi amb l'avorriment de la vestimenta formal dels mascles del segle XIX, amb l'odi a la diferència, que s'acabi una mica el pecat capital de l'enveja, que s'acabin els teatres i cinemes en català mig buits, que triomfi la cultura i la llibertat, els Països Catalans, l'amor, la consciència.
CULTURA, CONSCIÈNCIA, CATALUNYA és el meu regal per a tots vosaltres
divendres, 31 de desembre del 2010
divendres, 24 de desembre del 2010
El català: un regal preciós
El sociolingüista F.Xavier Vila publica avui l'article Dret a decidir: primer "round" a l'Ara, recomano vivament l'article perquè inclou tots els arguments que tothom hauria de conèixer i practicar en relació al tema del català, la immdersió i les perspectives que obren les 3 sentències del Suprem: (1) el nostre model d'escola és inclusiu, i ho és sobretot perquè hem practicat la immersió lingüística a Primària sense excloure a ningú, per fedr possible l'equitat (a cadascñu segons les seves necessitats) (2) hem evitat l'esquinçament del país en dues comunitats (3) hem garantit la igualtat de coneixements i per tant oportunitats (4) hem aconseguit que el català fos llengua prioritària almenys en una institució social significativa; sense això ja cantariem les absoltes pel català mort: (5) la immersió és el model lingüístic que millor garanteix la bilingüització de l'alumnat (6) evita la segregació. També estic del tot d'acord amb les insuficiències clares d'aquest model: alguns (jo diria més que alguns) alumnes acaben l'escolarització sabent poc català, la prova és Estopa; no acaben sabent l'anglès i no s'aprofita el bagatge idiomàtic de les llengües de les noves immigrqacions no hispanoparlants. Una pena.
Una altra idea interessant és que cap govers català fins ara no ha creat una institució que investigui i proposi solucions als temes sociolingüístiques, com reclamava fa mil anys L.V.Aracil;i encara una altra: aquesta situació nova ha avançat dos anys la concreció del dret de decidir de què ha parlat el senyor Mas, a veure COM ho concretarà ara.
Hi afegiríem també que les sentències ens fa recular uns quaranta anys en la situació de l'estatus sociolingüístic a l'escola. I no oblidem que he dit mil vegades en conferències i que avui hem recordava l'Elsa: el català és un regal preciós per a la gent que viuen al nostre país i que d'entrada no el tenen com a llengua primera, un regal preciós que davant atacs com el que hem viscut ara els hauria de revoltar, fins i tot abans que als qui el tenim com a primera llengua familiar.
que l'atac de les 3 sentències
Una altra idea interessant és que cap govers català fins ara no ha creat una institució que investigui i proposi solucions als temes sociolingüístiques, com reclamava fa mil anys L.V.Aracil;i encara una altra: aquesta situació nova ha avançat dos anys la concreció del dret de decidir de què ha parlat el senyor Mas, a veure COM ho concretarà ara.
Hi afegiríem també que les sentències ens fa recular uns quaranta anys en la situació de l'estatus sociolingüístic a l'escola. I no oblidem que he dit mil vegades en conferències i que avui hem recordava l'Elsa: el català és un regal preciós per a la gent que viuen al nostre país i que d'entrada no el tenen com a llengua primera, un regal preciós que davant atacs com el que hem viscut ara els hauria de revoltar, fins i tot abans que als qui el tenim com a primera llengua familiar.
dijous, 23 de desembre del 2010
El castellà ja és llengua vehicular de l'ensenyament
Els regionalistes de la sociovergència treuen ferro a les 3 sentències del tribunal Suprem que obliguen a fer del castellà llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya; és la tàctica d'amagar el diagnòstic, amagar la veritat. Continuant enganyant el poble, per continuar fent la viu-viu, continuar poltronejant (neologisme que hauríem d'introduir al diccionari) i qui dia passa any empeny. El regionalisme és així de trist. El que la majoria de gent no diu és que el castellà ja fa anys que és llengua vehicular de l'ensenyament. De fet, no ho ha deixat de ser mai. Avui mateix i ahir i fa tres anys i en fa 15 o 20 a una bona part dels instituts de Secundària de moltes ciutats catalanes el castellà és llengua vehicular de moltes assignatures, o és la llengua de fer-se el simpàtic, per a mooolts professors. I no els ho obligava cap sentència, ara ja tindran una coartada més. Cal dir, però, que sí que hi ha un ambient psicològic que aquests professors no han pogut superar, o que fins i tot els ha fet anar enrera a l'hora de triar la llengua de fer les classes. No els acuso, acuso que això s'amagui, que no es digui la veritat, que en les enquestes passin com classes en català. La mentida és ama i senyora al nostre país, i ningú convoca manifestacions contra aquesta mentida, ni la CUP de Mataró. Cerquem un enemic i ara el trobem en el tribunal Suprem o en el tribunal Constitucional, però l'espanyol era llengua vehicular als instituts abans, ho ha estat sempre. I som quatre els qui ho hem denucniat sempre, i se'ns ha silenciat. Ara hi ha un element nou: les lleis ho legitimen i ho aplaudeixen, i és important que ho denunciem, com ho va fer SI davant la premsa. Però el castellà ja era llengua vehicular als instituts de Mollet, de Badalona, de l'Hospitalet, de Sta Coloma de Gramanet... la llista seria llarguíssima i no exclouria ni les ciutats on el català encara és una llengua majoritària al carrer. També a Mataró hi ha alguns professors que usen el castellà com a llengua vehicular o que usen el català com a llengua excepcional. I no fem res i no podem fer res, perquè vivim una mentida, un autoengany permanent. Ens veurem avui a la mani, però no és aquest el camí, el camí era votar Independència; el camí és denunciar ara el regionalisme de la sociovergència que ens ho amagarà
dimecres, 22 de desembre del 2010
Contra el català, eina de conscienciació nacional
Ara el Tribunal Suprem espanyol acaba de rematar la feina del Tribunal Constitucional: en tres sentències, per si no quedés prou clar en una de sola, obliga que l'espanyol (castellà) sigui a partir d'ara llengua vehicular a l'ensenyament, liquidant d'aquesta manera totes les lleis de que s'havia dotat el Parlament i els successius governs catalans els darrers trenta anys d'autonomia. Per si a algú encara no li havia quedat clar que el procés autonòmic a arribat a la fi i des de fa un temps s'ha instaurat un procés de regressió o involució constant, ara en té una nova prova.
Aquestes sentències suposen la liquidació dels processos d'immersió lingüística, de les lleis de política lingüística i de tota la feina realitzada pels mestres i professors catalans amb enormes esforços i dificultats. Fer de l'espanyol llengua vehicular a l'ensenyament impossibilita avançar en la cohesió social, promou l'existència de guetos catalanoparlants i guetos castellanoparlants, impedeix als nouvinguts l'accés a la llengua catalana en condicions d'igualtat, ensorra l'equitat i aprofundeix el procés de substitució lingüística del català per l'espanyol llengua dominant a tot l'estat.
L'estratègia de l'estat és ben clara: després d'empobrir Catalunya i els Països Catalans amb l'espoliació fiscal de 22000 milions d'euros anuals, després de robar-nos els diners catalans, ara ens volen robar la llengua catalana, per tal que a Catalunya sigui impossible un procés de conscienciació nacional del qual la llengua pròpia, el català n'és el vehicle més efectiu.
No els importa gaire la llengua en si ni gens els pretesos "drets" lingüístics" de la població; els importa molt l'eina meravellosa de conscienciació que és la llengua catalana encara avui parlada per més de set milions de persones. Els fa una nosa enorme aquesta poderosa eina de cultura: la llengua comuna dels catalans, la llengua mil.lenària d'aquest racó de món, la llengua amb que ens hem construit com a nació, que ha estat oblidada, perseguida, prohibida, trossejada, i menyspreada per Espanya.
Espanya i llengua catalana esdevenen cada cop més dos subjectes excloents perquè Espanya es nega a reconèixer que el català pugui ser la llengua pròpia d'un sol lloc a la Terra. Espanya impulsa la seva llengua castellana a Sudamèrica, a la Unió Europea, a les universitat d'arreu del món, però no pot tolerar que el català sigui la llengua vehicular de l'ensenyament a les escoles de Catalunya. L'odi contra el català no és gratuït té per objectiu assolir la total dominació de la nació catalana, que no pugui aixecar més el cap, perquè mentre tinguem català encara ens quedarà una eina que pot fer possible redreçar-nos nacionalment. Al català només li queda la Independència: o Independència o mort... del català.
Aquestes sentències suposen la liquidació dels processos d'immersió lingüística, de les lleis de política lingüística i de tota la feina realitzada pels mestres i professors catalans amb enormes esforços i dificultats. Fer de l'espanyol llengua vehicular a l'ensenyament impossibilita avançar en la cohesió social, promou l'existència de guetos catalanoparlants i guetos castellanoparlants, impedeix als nouvinguts l'accés a la llengua catalana en condicions d'igualtat, ensorra l'equitat i aprofundeix el procés de substitució lingüística del català per l'espanyol llengua dominant a tot l'estat.
L'estratègia de l'estat és ben clara: després d'empobrir Catalunya i els Països Catalans amb l'espoliació fiscal de 22000 milions d'euros anuals, després de robar-nos els diners catalans, ara ens volen robar la llengua catalana, per tal que a Catalunya sigui impossible un procés de conscienciació nacional del qual la llengua pròpia, el català n'és el vehicle més efectiu.
No els importa gaire la llengua en si ni gens els pretesos "drets" lingüístics" de la població; els importa molt l'eina meravellosa de conscienciació que és la llengua catalana encara avui parlada per més de set milions de persones. Els fa una nosa enorme aquesta poderosa eina de cultura: la llengua comuna dels catalans, la llengua mil.lenària d'aquest racó de món, la llengua amb que ens hem construit com a nació, que ha estat oblidada, perseguida, prohibida, trossejada, i menyspreada per Espanya.
Espanya i llengua catalana esdevenen cada cop més dos subjectes excloents perquè Espanya es nega a reconèixer que el català pugui ser la llengua pròpia d'un sol lloc a la Terra. Espanya impulsa la seva llengua castellana a Sudamèrica, a la Unió Europea, a les universitat d'arreu del món, però no pot tolerar que el català sigui la llengua vehicular de l'ensenyament a les escoles de Catalunya. L'odi contra el català no és gratuït té per objectiu assolir la total dominació de la nació catalana, que no pugui aixecar més el cap, perquè mentre tinguem català encara ens quedarà una eina que pot fer possible redreçar-nos nacionalment. Al català només li queda la Independència: o Independència o mort... del català.
dissabte, 11 de desembre del 2010
Gener de 2014
7 de gener de 2014. Crònica de l'Ara.
Encara falten uns mesos per a les eleccions autonòmiques d'enguany, però sembla que ja han quedat ben delimitades les candidatures que s'hi presentaran: El Nou Partit dels Socialistes del triplet Castells-Carod-Tura on en els darrers mesos s'hi ha integrat bona part de l'antiga Iniciativa; la CiU de l'encara president Mas, ara en hores baixes després de la crisi de 2013; la Solidaritat Catalana per la Independència del triplet Laporta-Lopez Tena-Bertran, molt reforçada per la integració en el seu si de l'antiga Erc i els escindits de CDC i Unió; el PP que té males espectatives ja que una bona part dels seus votants de 2010 ara votaran el PSC-PSOE de Corbacho o els Ciudadanos que podrien arribar als 4 o 5 diputats. Les enquestes pronostiquen la victòria relativa de CiU amb una forquilla d'entre 36 i 39 diputats; un frec a frec entre el NPS i SI, amb una trentena llarga de diputats per a cada formació, 10 per al PP i 8 per al PSC-PSOE, mentre que el que queda d'ICV podria no entrar al Parlament, tot i que hi ha un ball entre 0 i 3 escons per a aquest partit.
Com ha canviat el mapa electoral des de l'aparició de SI i l'entrada al Parlament amb els quatre diputats que han fet més feina que la vintena llarga que havia arribat a tenir l'antiga Erc o les gairebé majories absolutes de CiU. Seguint l'estratègia que ha marcat el discurs i la pràctica de SI l'endemà mateix de la constitució del nou Parlament català es presentarà un projecte de llei d'Independència de Catalunya que previsiblement tindrà el suport de la majoria del Parlament, ja que hi podrien votar a favor uns 90 diputats, molt més dels 68 que són necessaris perquè sigui possible la instauració del nou Estat català que fins i tot Espanya ja considera una realitat imparable. Mitja Europa es prepara a rebre amb els braços oberts al nou estat.
Encara falten uns mesos per a les eleccions autonòmiques d'enguany, però sembla que ja han quedat ben delimitades les candidatures que s'hi presentaran: El Nou Partit dels Socialistes del triplet Castells-Carod-Tura on en els darrers mesos s'hi ha integrat bona part de l'antiga Iniciativa; la CiU de l'encara president Mas, ara en hores baixes després de la crisi de 2013; la Solidaritat Catalana per la Independència del triplet Laporta-Lopez Tena-Bertran, molt reforçada per la integració en el seu si de l'antiga Erc i els escindits de CDC i Unió; el PP que té males espectatives ja que una bona part dels seus votants de 2010 ara votaran el PSC-PSOE de Corbacho o els Ciudadanos que podrien arribar als 4 o 5 diputats. Les enquestes pronostiquen la victòria relativa de CiU amb una forquilla d'entre 36 i 39 diputats; un frec a frec entre el NPS i SI, amb una trentena llarga de diputats per a cada formació, 10 per al PP i 8 per al PSC-PSOE, mentre que el que queda d'ICV podria no entrar al Parlament, tot i que hi ha un ball entre 0 i 3 escons per a aquest partit.
Com ha canviat el mapa electoral des de l'aparició de SI i l'entrada al Parlament amb els quatre diputats que han fet més feina que la vintena llarga que havia arribat a tenir l'antiga Erc o les gairebé majories absolutes de CiU. Seguint l'estratègia que ha marcat el discurs i la pràctica de SI l'endemà mateix de la constitució del nou Parlament català es presentarà un projecte de llei d'Independència de Catalunya que previsiblement tindrà el suport de la majoria del Parlament, ja que hi podrien votar a favor uns 90 diputats, molt més dels 68 que són necessaris perquè sigui possible la instauració del nou Estat català que fins i tot Espanya ja considera una realitat imparable. Mitja Europa es prepara a rebre amb els braços oberts al nou estat.
divendres, 10 de desembre del 2010
El projecte Carod?
Carod Rovira finalment ha parlat i algunes de les crítiques que fa són perfectament raonables, hi estem d'acord: Puigcercós hauria d'haver dimitit després d'haver perdut més de mig milió de vots; la campanya d'E (abans Erc) ha estat pèssima perquè es basava en dues propostes impossibles: El Concert econòmic i el Referendum. Però més enllà d'quests punts ja no coincidim en res: ni un bri d'autocrítica en la responsabilitat de Carod en aquesta autodestrucció d'E. Cal dir que va ser Carod qui va posar les primeres pedres d'aquesta E desdibuixada en nom d'una crítica a l'essencialisme, el discurs contra la importància de la llengua, d'arraconar l'indepenedentisme, etc. Carod va contribuir a allunyar els crítics del seu partit, els va maltractar, els va acusar d'estúpids i retrògrats. El seu ego és dels més contundents del món polític mundial. Està convençut que només ell respira intel.ligència, desconfia de qualsevol que vulgui expressar idees noves perquè simplement no han estat elaborades per la seva privilegida ment.
El projecte de Carod, després d'escalfar totes les cadires possibles del tripartit és fer un altre tripartit unit en una sola plataforma perquè sap que dins l'independentisme ha perdut credibilitat, perquè ha estat un liquidacionista de l'independentisme català. Ja en té prou amb anar vivint de les rendes de la crisi sense crítica catalana, i si un dia sona la flauta támbé faria el sacrifici d'acceptar entrar en un govern de la Catalunya independent. Perquè ell ja ho havia dit, els rucs són els altres. Però el projecte real de Carod no passa per empènyer agosaradament cap a la Independència sinó viure del poble català.
El projecte de Carod, després d'escalfar totes les cadires possibles del tripartit és fer un altre tripartit unit en una sola plataforma perquè sap que dins l'independentisme ha perdut credibilitat, perquè ha estat un liquidacionista de l'independentisme català. Ja en té prou amb anar vivint de les rendes de la crisi sense crítica catalana, i si un dia sona la flauta támbé faria el sacrifici d'acceptar entrar en un govern de la Catalunya independent. Perquè ell ja ho havia dit, els rucs són els altres. Però el projecte real de Carod no passa per empènyer agosaradament cap a la Independència sinó viure del poble català.
divendres, 3 de desembre del 2010
El dia després
"El dia després" em suggereix alguns llibres i films de ciència-ficció que parlen d'un gran cataclisme a la Terra motivat per una guerra mundial nuclear. Sempre, però, implica també un recomençar d'una nova vida. Comparat amb el que hauríem pogut assolir els independentistes amb les eleccions del 28N, l'endemà ens pot semblar un desastre similar. I si llegim els comentaris d'alguns columnistes reagrupats sembla que sigui així.
Jo ho veig molt diferent: sí que hem tocat fons pel que fa a la quantitat de diputats independentistes si partíem de la base que els 23 o 21 que havia assolit Erc (ara E) ho eren, però tots sabem que aquest partit no havia actuat com a independentista, només formava part del seu ideari i del reclam electoral. I prou.
Per contra, ara ens trobem que E (abans Erc) es troba dividida en 4 o 5 faccions que s'han d'aclarir cap a on volen anar, algunes mòmies amaguen la seva perplexitat darrera poemes perquè no tenen res de nou a dir; a Rcat han de decidir aquests dies què volen ser quan sigui grans, i els membres de Consultes que van tenir una actitud ambivalent durant la campanya també es deuen estar replantejant què volen fer amb l'allargassament de les consultes. Només Solidaritat Catalana sap què vol, on va i com fer-ho, i per sort el poble català ens ha concedit el suport mínim per dur-ho endavant. En pocs dies els mitjans s'han fet ressò d'un estil i una capacitat que ens indica que el que podem assolir és molt important, històric de veritat. La possible aposta per les eleccions municipals serà una de les primeres pedres de toc, perquè hem superat la invisibilitat i ara molta gent ens comença a veure amb altres ulls. Hem d'obrir encara més les portes de SI i fer servir la intel.ligència. El futur és nostre, el futur és del poble català.
Aquests dies, potser no escriure gaire al diari d'un excandidat SI perquè és hora de parlar poc i fer molt, i perquè les meves activitats culturals ajornades per la urgència política ara em treuran (o afegiran) més temps.
Jo ho veig molt diferent: sí que hem tocat fons pel que fa a la quantitat de diputats independentistes si partíem de la base que els 23 o 21 que havia assolit Erc (ara E) ho eren, però tots sabem que aquest partit no havia actuat com a independentista, només formava part del seu ideari i del reclam electoral. I prou.
Per contra, ara ens trobem que E (abans Erc) es troba dividida en 4 o 5 faccions que s'han d'aclarir cap a on volen anar, algunes mòmies amaguen la seva perplexitat darrera poemes perquè no tenen res de nou a dir; a Rcat han de decidir aquests dies què volen ser quan sigui grans, i els membres de Consultes que van tenir una actitud ambivalent durant la campanya també es deuen estar replantejant què volen fer amb l'allargassament de les consultes. Només Solidaritat Catalana sap què vol, on va i com fer-ho, i per sort el poble català ens ha concedit el suport mínim per dur-ho endavant. En pocs dies els mitjans s'han fet ressò d'un estil i una capacitat que ens indica que el que podem assolir és molt important, històric de veritat. La possible aposta per les eleccions municipals serà una de les primeres pedres de toc, perquè hem superat la invisibilitat i ara molta gent ens comença a veure amb altres ulls. Hem d'obrir encara més les portes de SI i fer servir la intel.ligència. El futur és nostre, el futur és del poble català.
Aquests dies, potser no escriure gaire al diari d'un excandidat SI perquè és hora de parlar poc i fer molt, i perquè les meves activitats culturals ajornades per la urgència política ara em treuran (o afegiran) més temps.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)