Entendre la realitat o autojustificar-se
Avui una amiga em preguntava què en pensarien els Ciudadanos del fet que en les sentències de la Justícia només s’usi el català un 14% i que de fet l’ús del català està en franca davallada si mirem els darrers anys, com podem observar avui en una notícia de l’Ara. De les 46.613 sentències en català al 2005 hem arribat a només 37.645 al 2010.
Jo li he contestat que preguntar-se això és com mirar d’entendre o convéncer els nazis, que gent com els Ciudadanos no cal mirar de convèncer-los de res perquè la seva sola existència és una impostura humana tan gran com l’existència del mal. En aquest cas, es tracta de criminals d’idees que pretenen acabar de liquidar Catalunya i el català. Aviat assistirem a les seves noves maniobres vils contra l’escola catalana. Prepareu-vos.
En canvi, sí que intento entendre els que representa que són dels nostres, com vaig intentar fer a “Les 7 tribus de la nació catalana”, per això encara continuo llegint els articles de Salvador Cardús, com el d’avui a l’Ara: L’alta política, al carrer (27-3-2011). Parla de les Consultes cíviques sobre la independència de Catalunya i en fa l’elogi.
Però els que l’hem llegit sempre podem recordar el dia que va criticar l’extensió de les consultes per tot Catalunya. Si consultem l’hemeroteca veurem que va dir que com que la Consulta a Arenys de Munt del 2009 va ser un èxit, mirar de continuar-les era un error. En aquest article reconeix que va considerar la continuïtat de les consultes una aposta “ massa arriscada”. També va considerar un error convocar la primera gran manifestació pel Dret a Decidir. I també va estar atacant Solidaritat Catalana per la Independència des de bon començament.
M’agradaria entendre què significa la conclusió final: “que les discussions importants ara es discuteixen al carrer. Aquest era i és el desafiament: no pas que l’independentisme entrés al Parlament, que d’altra banda ja hi era, sinó que la política en majúscula omplís el carrer”. No entenc diverses coses: com és que considera que el tema de la Independència es discuteixi al carrer és contradictori amb la necessitat que l’independentisme entri al Parlament. Per què ho posa en contradicció? Perquè no cal que hi hagi més independentistes al Parlament? Perquè els qui ho van proposar van ser els de Solidaritat Catalana? No entenc tampoc que ell que va afirmar en el seu moment que els d’ERC eren independentistes de paraula però no d’acció, digui ara que al Parlament “l’independentisme... ja hi era”. Aquesta manipulació de la pròpia opinió segons els interessos de cada moment té caires orwelians.
Per tant, Cardús ens està explicant la seva visió de la realitat o s’està justificant a si mateix per no aparèixer com un impostor de l’independentisme? Si li haguéssim fet cas en el seu moment no hauríem fet les Consultes per la Independència per tot Catalunya i per tant hauríem avortat el moviment cívic català més important des de la creació de l’Assemblea de Catalunya; i no hauríem sortit al carrer, desmobilitzant el poble català; i no hauríem votat SI i avui no tindríem quatre diputats més al Parlament, tres dels quals treballant de valent per la Independència, acctuant d'independentistes d'acció.
