No és aquest el camí

Des del juliol que no piulava en aquest blog i em fa molta mandra tornar a parlar de partits i partidets, però ho faré per si serveix d'alguna cosa.
Podem fer una lectura optimista dels resultats del 20N: els partits dits d'obediència espanyola (PP/PSC) a Catalunya han passat de 33 a 26; Erc ha mig salvat els mobles, l'abstenció independentista ha pujat, els vots nuls que preconitzaven els independentistes s'han triplicat...

Però la realitat objectiva és que dels 11 diputats que ha perdut el PSC 6 han anat a CiU, 3 al PP i 2 a ICV. Cap a Erc. Erc no ha recollit cap vot d'una CiU que fa anys va tocar sostre. Erc no recupera el vot dels joves ni dels indepdendentistes abstencionistes, i ha perdut uns cinquanta mil vots, només ha tret la miserable xifra de 243.516 vots després de trenta anys de reconstucció i recontrareconstrucció del partit. I diuen que estan satisfets!!! Que la "coalició" ha superat els sondejos de fa uns mesos que li donaven 0/1 diputats. Que trist!
Heu de pensar que ERC havia arribat a treure el triple de vots fa uns anys i que des d'aleshores la davallada continua. I en aquestes eleccions s'havien apuntalat a l'escissió de Rcat i havien rebut el suport de Lluís Llach i de gran part dels intel.lectuals i famosos de la cultura. La lògica hauria estat que amb tan de suport el resultat d'Erc hagués estat espectacular que diria aquell. Però no, continuem amb el partidet que dóna per bona una justeta representació que li serveix per anar entrant en governs d'un o altre signe i qui dia passa any empeny. Res de res de pal de paller de l'independentisme. L'endemà mateix de les eleccions s'ofereixen als regionalistes de CiU per formar govern i anar vivint d'un electorat català domesticat i cansat que prefereix no obrir els ulls per no veure el desastre de país que ens han muntat els nostres minidirigents els darrers vuit, deu o vint anys. Un país de fireta, espoliat, espanyolitzat, que continua demanant perdó, que continua agenollat i lingüísticament submís. Inconscient, acomplexat.

Els resultats millors del MEU país que no és el de les quatre províncies espanyoles s'han donat al País Valencià, on Compromís que era extraparlamentària i que fa quatre dies que existeixen han tret 124.911 vots, amb molta menys població que la que hi ha al Principat. Això sí que és un èxit i una bufetada als ignorants que diuen que al País Valencià tot és PP. Si més no és a l'únic lloc després d'Euskadi on el PP no ha augmentat el nombre de vots, una tendència que ja es va veure a les darreres eleccions. L'èxit relatiu de Compromís és perquè -com Amaiur vencedors a Euskadi-, sí que han sabut fer una coalició. Per contra, la gent d'Erc, no han sabut fer cap COALICIÓ i han intentat encobrir la seva incapacitat o manca de voluntat amb la maniobra barroera d'incloure el "SÍ" a la propaganda electoral per enganyar babaus. Potser perquè saben que de babaus n'hi ha molts.
Jo per primera vegada a la meva vida no vaig anar a votar, CONSCIENTMENT, no covardament, com va dir un regidor d'Argentona al facebook. Però m'hauria alegrat molt que Erc hagués recuperat el mig milió de vots que no hauria d'haver perdut mai si no s'haguessin deixat enlluernar per les cadires i les misèries del poder.
 Però no han tret el mig milió de vots, ni 300.000. Heu tret una misèria, la misèria que us ha volgut donar la bona gent que us vota perquè no sap què votar, que us fa la caritat de votar-vos.
Voleu continuar vivint de caritat? O voleu ajudar a portar el país a la INDEPENDÈNCIA? Si voleu de debò caminar cap a la Independència trenqueu d'una vegada amb Espanya, amb el vostre discurs gris i amb les misèries de la politiqueria autonomista i propicieu de debò una GRAN COALICIÓ, UN COMPROMÍS CAP A LA INDEPENDÈNCIA.

Les lliçons del 9 J

La manifestació del 9 J ha estat un èxit perquè s'ha fet amb el boicot de TV3, Catalunya Ràdio, els partits "nacionalistes" i amb la retirada de suport dels dirigents cívics més visibles.

Lliçó 1 Ahir, després de la manifestació, la meva companya Mercè em deia que ho tenim molt difícil, perquè el 43% que avui afirma que votaria sí en un referendum per la Independència no ho té com una prioritat; avui llegeixo exactament el mateix en un politicòleg del diari ARA. De fet els que ho tenim com a prioritat som un 25%.

lliçó 2 Durant la campanya a les autonòmiques Josep Guia explicava que això de la política són com les onades, i que l'encert consisteix a estar en cada moment en l'onada que toca, en aquell moment era Solidaritat Catalana per la Independència. I avisava que en la propera onada alguns potser ja no tindrien l'encert que havien tingut aleshores d'apuntar-se a l'onada que tocava; va encertar de ple: algun impacient no va saber aguantar l'equilibri damunt les ones i ara s'ha enfonsat: Carod que parla de construir una esquerres nacional, líders que han de tornar a parlar de futbol per fer-se escoltar... Avui toca l'onada de l'Assemblea Nacional Catalana i la manifestció del 9 J que va proposar la gent independent de l'Ara o Mai. Gràcies!!!

lliçó 3 Aquells que es pensaven ara fa més d'un any que els dirigents d'Òmnium Cultural eren infalibles ja han vist que també s'equivoquen. Jo ja ho sabia personalment fa temps perquè ho vaig patir en el tracte que van fer al Consell de Redacció d'Escola Catalana dels darrers vint anys.

lliçó 4 No hi ha ningú que tingui la veritat absoluta ni tan sols un 90% de veritat perquè la veritat es mou, es belluga a cada moment i cal saber-s'hi adaptar, fins i tot el petit moviment civic que va iniciar els mobilitzacions sobiranistes de gent molt ferma no ha sabut veure sufientment que ara era el moment del 9 J.

lliçó 5 El que queda dels grups polítics de l'independentisme fort, el que té la INDEPENDÈNCIA com a punt primer i absolutament prioritari, ha de saber actuar amb intel.ligència i generositat els propers mesos, altrament quedarem fora de combat, com li ha passat a Esquerra.

lliçó 6 Els nous dirigents d'Esquerra han de baixar de la burra i d'entendre que encara que ells poden ser el pal de paller de l'esquerra independentista, MAI més  seran el pal de paller de l'independentisme organitzat transversal.

lliçó 7 Les organitzacions de l'anomenat nou independentisme (en què jo encara milito) han entendre que en el full de ruta de la Independència han de pactar (pacte estratègic) amb la nova Esquerra.

lliçó 8 Els votants independentistes de CiU s'ho han de començar fer mirar: sense CiU no hi ha Independència, però amb l'actual estratègia de CiU només es reforça el PP i s'afebleix Catalunya. Si CiU continua així el PP pot ser partit majoritari a Catalunya.

L'independentisme i el 22 M

L’independentisme maresmenc i nacional post-22M

Si mirem el nombre de regidors que sumen Esquerra, CUP i Solidaritat Catalana ens adonarem que són els mateixos que ja havia tingut Erc. Per tant, hi ha un clar no creixement de la confiança dels votants en les opcions independentistes. Davant d’aquesta realitat, podem fer anàlisis que maquillen la realitat i que escombren cap a casa. Jo intentaré ser una mica més objectiu.

(1) la fugida de Laporta de SI cap a l’Erc de Portabella ha estat un error greu que el desacredita definitivament com a estratega: els d’Erc actuen com a autonomistes però jo me’n vaig cap a Erc? Jo no ho vaig entendre i els electors tampoc. Ni els que van votar Rcat ni els que van votar SI ni bona part dels que havien votat Erc han votat “Unitat” per Barcelona.

(2) la candidatura de SI a Barcelona no s’ajustava a les expectatives que havia creat l’excel·lent candidatura al Parlament de Catalunya. Si no es pot anar endavant de res no serveix anar enrere. Espot hauria d’haver format part dels cinc primers de la llista, però no encapçalar-la perquè no representa cap sector majoritari de l’independentisme ni dóna el perfil d’un cap de cartell.

(3) l’opció d’anar en la candidatura d’Erc de Mataró que ens va proposar CV ex-membre de SI, s’ha demostrat un greu error, molt més quan s’ha sabut que els dos membres que encapçalaven la llista eren els únics al costat del PSC que no havien dit no al projecte dels laterals de les Rondes que trinxen el nostre territori.

(4) en un context de creixement de les CUP sembla que els companys de Mataró han tocat sostre, que no sigui aquesta d’aquí quatre anys, la línia que pot seguir aquest grup ara exitós.

(5) Cal aplaudir la bona voluntat de les candidatures locals de SI estricta (com la de Mataró) però també sembla evident que no és aquest el camí si volem implicar amplis sectors del nostre poble que ja voten Sí a la Independència.

(6) el projecte Argentcat a Argentona ha aconseguit el 8.05% dels vots mantenint el vot a les autonòmiques de SI i Erc, un resultat realment bo si pensem que ha estat dins el context de la gran davallada nacional d’Esquerra, de la irrupció de les CUP argentonines noves de trinca, i l’existència de personalitats (i discurs) independentistes en altres opcions argentonines com Tots per Argentona. L’únic punt negatiu ha estat l’exigència de la direcció d’Erc de forçar els vots electorals a la marca blanca municipal d’Erc, circumstància que ha afeblit Argentcat.

Tots els errors que hem comès tenen un contraverí, és una barreja d’intel.ligència, no sectarisme, claredat i convenciment independentista, estratègia de ruptura amb l’estat imperialista com la que marca SI des del Parlament, i suport sense reserves (reserves que ja he detectat en militants de Rcat i de DC) al projecte civil i no partidista de l’Assemblea Nacional Catalana que ens ha de conduir a la independència.

Eleccions Municipals i Independència

Municipals i Independència

Amb l’inici de la campanya a les eleccions Municipals catalans ens han arribat tres grans notícies: la legalització de Bildu a Euskadi, la victòria per majoria absolut dels independentistes escocesos de l’SNP, la celebració el 30 d'abril de la Conferència Nacional per l’estat propi i l’inici del procés per a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, el moviment cívic que ens conduirà a la Independència.

L’estat espanyol no va voler legalitzar els independentistes de Sortu, tot i que van fer allò que els reclamen des de fa un quart de segle: el rebuig a les armes, perquè els que van fer aquell rebuig eren justament els que ho havien de fer. De bojos! Però ara sis (de 11) membres del Tribunal Constitucional espanyol que va carregar-se absolutament l’Estatut català, ara no s’han vist en cor de prohibir Bildu, perquè el desprestigi de la seva carrera hauria estat fantàstic quan haguessin portat el cas al Tribunal europeu d’Estrasburg. Que serveixi d’exemple per als catalans porucs quan els parlem de la necessitat d’Independència i tot d’una ens diuen: però és que els espanyols ens traurien els tancs al carrer!

Som a l’any 2011 i no al 1936! Encara no ho heu descobert? Avui el Govern britànic ha dit que acceptarà un futur referèndum a Escòcia per la Independència. No té cap més remei que fer-ho. De la mateixa manera, si el Parlament català declarés la Independència i convoqués un referèndum no ho podrien impedir. Avui només ens queda el tap dels dirigents de CiU per fer el pas a la independència. L’excusa del “pacte fiscal” ja s’ha vist que no funciona ni se la creu ningú i les retallades bèsties ja han començat a l’Hospital de Mataró i arreu. Dins Espanya no tenim futur.

Però que té a veure la independència amb les Municipals? Hi ha joves independentistes que diuen que no volen votar perquè als ajuntaments no s’hi dirimeix el tema de la independència. De debò? Aleshores perquè tanta tinta als mitjans de comunicació pel tema de Sortu i Bildu? Per cert, us heu parat a pensat que, salvant les distàncies, Bildu és una experiència municipal semblant a l’argentonina ARGENTCAT on hem pactat la gent de Solidaritat Catalana, Esquerra i independents independentistes, mentre que la prohibida Sortu té molts punts en comú amb les llistes municipals de Solidaritat Catalana per la Independència?

Els ajuntaments han d’acompanyar el procés d’independència que es va iniciar amb les Consultes i que ara continuarà amb l’Assemblea Nacional Catalana, per això hem de votar candidatures com SI o com Argencat.

                                                                                                            Jordi Solé i Camardons

Entendre la realitat o autojustificar-se

Entendre la realitat o autojustificar-se

Avui una amiga em preguntava què en pensarien els Ciudadanos del fet que en les sentències de la Justícia només s’usi el català un 14% i que de fet l’ús del català està en franca davallada si mirem els darrers anys, com podem observar avui en una notícia de l’Ara. De les 46.613 sentències en català al 2005 hem arribat a només 37.645 al 2010.

Jo li he contestat que preguntar-se això és com mirar d’entendre o convéncer els nazis, que gent com els Ciudadanos no cal mirar de convèncer-los de res perquè la seva sola existència és una impostura humana tan gran com l’existència del mal. En aquest cas, es tracta de criminals d’idees que pretenen acabar de liquidar Catalunya i el català. Aviat assistirem a les seves noves maniobres vils contra l’escola catalana. Prepareu-vos.

En canvi, sí que intento entendre els que representa que són dels nostres, com vaig intentar fer a “Les 7 tribus de la nació catalana”, per això encara continuo llegint els articles de Salvador Cardús, com el d’avui  a l’Ara: L’alta política, al carrer (27-3-2011). Parla de les Consultes cíviques sobre la independència de Catalunya i en fa l’elogi.

Però els que l’hem llegit sempre podem recordar el dia que va criticar l’extensió de les consultes per tot Catalunya. Si consultem l’hemeroteca veurem que va dir que com que la Consulta a Arenys de Munt del 2009 va ser un èxit, mirar de continuar-les era un error. En aquest article reconeix que va considerar la continuïtat de les consultes una aposta “ massa arriscada”. També va considerar un error convocar la primera gran manifestació pel Dret a Decidir. I també va estar atacant Solidaritat Catalana per la Independència des de bon començament.

M’agradaria entendre què significa la conclusió final: “que les discussions importants ara es discuteixen al carrer. Aquest era i és el desafiament: no pas que l’independentisme entrés al Parlament, que d’altra banda ja hi era, sinó que la política en majúscula omplís el carrer”. No entenc diverses coses: com és que considera  que el tema de la Independència es discuteixi al carrer és contradictori amb la necessitat que l’independentisme entri al Parlament. Per què ho posa en contradicció? Perquè no cal que hi hagi més independentistes al Parlament? Perquè els qui ho van proposar van ser els de Solidaritat Catalana? No entenc tampoc que ell que va afirmar en el seu moment que els d’ERC eren independentistes de paraula però no d’acció, digui ara que al Parlament “l’independentisme... ja hi era”. Aquesta manipulació de la pròpia opinió segons els interessos de cada moment té caires orwelians.

Per tant, Cardús ens està explicant la seva visió de la realitat o s’està justificant a si mateix per no aparèixer com un impostor de l’independentisme? Si li haguéssim fet cas en el seu moment no hauríem fet les Consultes per la Independència per tot Catalunya i per tant hauríem avortat el moviment cívic català més important des de la creació de l’Assemblea de Catalunya;  i no hauríem sortit al carrer, desmobilitzant el poble català; i no hauríem votat SI i avui no tindríem quatre diputats més al Parlament, tres dels quals treballant de valent per la Independència, acctuant d'independentistes d'acció.

Continuo adherit a SI

Com que´no he participat dels debats-baralla entre gent de SI m'he adonat que hi ha gent que es pensa que he marxat de SI o que no ho té clar: continuo militant a SI stop, crec que és un greu error que Laporta vagi a disoldre's dins l'Erc que ha aturat l'independentisme els darrers 10 anys stop, no combrego amb les maneres de fer de l'Alfons Lopez Tena quan es posa borde, crec que s'ho hauria de fer mirar (la intel.ligència emocional també es pot treballar i algú li ho ha de dir), però continuo donant per bona la seva intel.ligència estratègica i la seva capacitat de treball i coherència. stop, el menyspreu de Salvador Cardús a tothom també m'ajuda a veure-ho clar en sentit contrari al que ell opina i sentencia. stop. Continuem treballant per la Independència.

Cal recuperar el CARRER per la INDEPENDÈNCIA

Fa uns anys els poc independentistes que hi havia ens pensàvem que algun dia votaríem la Independència, des de fa un temps vam adonar-nos que la independència primer l'haurien de votar i declarar una majoria de parlamentaris al Parlament; ha arribat l'hora d'adonar-se i escampar la bona nova: caldrà que la part més conscient del poble català surti al carrer de manera indefinida, no pas per fer una Manifestació com la del 10-J que acabarà en unes quantes hores sense resultats i amb Cunis que encara discutiran el seu contingut, sinó que caldrà plantar-se (com un Xirinacs col.lectiu) davant del Parlament català des dels dies ABANS del debat de la declaració d'Independència -que ha proposat SI i que ja sabem que també tindrà el suport dels diputats d'Erc- i no abandonar el carrer fins que no hagin votat a favor una majoria de diputats.

Si no ho fem enguany ho haurem de tornar a intentar d'aquí uns mesos però no podem continuar més temps a Espanya, hem de fer que la gent deixi de treballar -jo ho faré tot el temps que calgui- i vingui a la plaça de Catalunya o davant del Parlament o on faci més mal, milers de persones i fer tancar botigues i bancs fins que proclamin la Independència.
Serà l'única manera que podrà ser possible. Traslladem aquesta idea a Òmnium Cultural, a totes les institucions, als partits al POBLE CATALÀ.