Alegria Independentista

En el darrer article vaig avisar que alguna cosa estava canviant en aquest aviso que si fem les coses bé, dels 4 diputats en 4 mesos podem passar als 40 diputats en 4 anys. I amb els vots de diputats d'altes partits proclamar la Indepèndència.
Avui tinc una llarga llista de temes de què no podré parlar a fons: el fracàs dels dirigents d'E (abans Erc) pel seu liquidacionisme de l'independentisme real; fracàs de la proposta "votaindependència" de Xavier Mir, el vaig avisar a temps i ell només es va enfadar; greu irresponsabilitat dels independentistes dels grups tipus Garriga Trullols (IPECC) perquè han fet perdre el diputat independentista per Tarragona (gràcies Trullols), ara us haurieu de limitar a l'única cosa que sabeu fer: organitzar viatges; les responsabilitats que caldrà demanar a Salvador Cardús en la seva guerra implacable contra SI; la ceguesa de Carretero que ha fet perdre un segon diputat per Girona, entre altres maldecaps que ens podríem haver estalviat; la covardia malaltissa dels intel.lectuals prestesament sobiranistes.
Avui entre l'independentisme real de SI: alegria i enorme responsabilitat per organitzar el nostre projecte: tots hi teniu la porta oberta, com la tenieu el dia que es va presentar SI. Jo hi vaig acudir i no me'n penedeixo. Alegria! com diu Antònia Font

Alguna cosa està canviant

Ens han massacrat amb les enquestes, ens han atiat campanyes contra SI que no es poden ni comptar amb els dits de les mans: primer es va qüestionar durant setmanes el DRET a presentar-nos, no ho podíem fer si no era d'una determinada manera; vaig arribar a sentir acusacions i advertiments brutals d'un institut dit de projecció exterior que s'apuntarien el nom dels responsables i els mantindrien en una llista negra fins a la fi dels seus dies; gent amb projectes assenyats va llançar acusacions de tota mena: aquest és un infiltrat d'espanya, del PP, de CiU, un projecte per aturar l'independentisme, darrerament un candidat de Lleida ens ha dit rates i ratolins als que vam evolucionar del carreterisme fins a SI; Erc ens ha fet la guerra bruta i ens ha qualificat de chiquiliquatrers; ens han montat maries lapiedra; la televisió ens ha silenciat, independentistes de tota-la-vida ens han fet el buit, s'han fet propostes forassenyades en nom del sobiranisme com triar el vot a palletes, votar en blanc-madrid; els intel.lectuals catalans sobiranistes s'han amagat sota les pedres, la Vanguardia ha prohibit parlar de Laporta... la llista de campanyes contra SI és per escriure un llibre.
Però si mireu les llistes de la gent de Si, si els sentiu parlar si repasseu les seves trajectòries... tota aquella guerra interminable comença a enfonsar-se. per això quan avui l'amic Triplet ens preguntava al facebook com és que un allau de gent el truca aquests dies dient-li que s'ha decidit ARA a votar SI, jo li he contestat:
 Depèn, cada cas és diferent si són gent que potser volia votar Rcat és perquè ara han vist que seria llençar el vot i perjudicar l'independentisme; si volien votar Erc és perquè s'han adonat que el projecte de SI és molt sòlid i els mini dirigents d'Erc cada vegada són menys creibles; si són gent que es plantejaven votar CiU comencen a veure la impostura d'un partit que no es defineix en res i proposa concerts impossibles. Uns i altres s'estan adonant que Erc i CiU ens amaguen la realitat que exposa el CCN i Solidaritat Catalana. Era de preveure que els darrers tres dies molta gent es passarà a Si perquè fins ara només veien els altres partits de sempre. De fet el dia mateix de les votacions molta gent si ensopega a la taula amb una llista encapçala per Laporta l'agafarà com qui agafa la parella per fer-li l'amor. O simplement com per fer-li un petó de complicitat. Sigueu còmplices de la Independència. Feu-li el salt a l'ordre establert, al perepunyetisme, i a la por.

Mai votaria CiU

Acabo de parlar per telèfon amb una coneguda meva i m'ha dit que després de votar Erc diverses vegades ara es planteja votar CiU (sic). Avui escriuré a raig fet, amb tota la indignació iterna d'una situació insostenible, d'un autoengany immens! Em pregunto si tenim remei els catalans! Et deixes enredar pels independentistes nominals que renuncien a la Independència a l'arribar al Parlament i ara anem a parar a la IMPOSTURA de sempre de CiU? Un amic de la filla de la meva companya que tot l'any es passa fotent la bronca contra el nacionalisme català, contra la imposició del català i tota la merda típica dels irresponsables del PP, i que és militant d'aquest partit, ens diu fa un parell de dies que votarà CiU perquè són les eleccions regionals, a les de l'estat ja vota PP. Voleu participar de la impostura de votar al costat d'aquesta gent? Voleu que al nostre país canviï res? Ja us està bé aquest Parlament de fireta que no serveix per res? ja us està bé que ens continuin robant 22.000 milions d'euros anuals i que l'única recepta de CiU sigui la mentida del "concert econòmic" impossible d'assolir dins Espanya?
Abans de votar CiU aneu a prendre el sol i no encariu encara més el vot per la Independència de SI. Voleu votar CiU? reconeixeu que no sou partidaris de la Independència, que ja us està bé l'esclavatge i l'espoliació que patim. Que us doneu per vençuts, que no hi ha res a fer.  Jo, ciutadà lliure i català,MAI votaria CiU faltaria al respecte als meus pares, als lluitadors per la llibertat, a la democràcia autèntica que aquí i arreu és la Independència!!!

La veritat de les enquestes

A l'acte de la sala Cabañes de Mataró de Solidaritat Catalana molta gent que va arribar a l'hora en punt de començar ja no hi va poder entrar; el nou partit de Laporta i tots els altres està fent actes com aquest per tot Catalunya fa més de dos mesos, i avui La Vanguardia ens dóna entre zero i un diputats (només a Girona!) (sic), mentre que a l'enquesta d'El País ens asseguren l'entrada al Parlament i 3 diputats. De qui hem de fer cas? De La Vanguardia segur que no, perquè si treiem un diputat a Girona on cal un 5% per treure'n un, com és possible que no en treiem cap a Barcelona on amb només el 3% ja en surten 2. Per tant, cal partir només de l'aproximació d'El País per veure que ara mateix estem a tocar de tenir grup parlamentari, si tenim present que en les enquestes tradicionalment és molt dificil detectar els partits nous. Si a més a Girona Rcat està a prop d'un diputat això voldria dir que el nou independentisme a Girona estaria prop del 10%. Si ERc es queda només en 10-12 diputats dels 21 que tenia com podem creure que aquests 10-12 diputats desapareixen del mapa electoral independentista? Ens podem creure que a Barcelona no arribem al 3%? En absolut, la sorpresa a Barcelona la nit electoral serà gran, però no podem afluixar!

Ens fa molt de mal el vot en blanc si arriba al 9% perquè encareix el cost d'un diputat i afavoreix a CiU com a grup majoritari i perquè és un vot de la gent crítica que hauria de votar opcions com Solidaritat Catalana que fa una lectura extremadament crítica de la realitat. He sentit justificar el vot en blanc amb la mateixa mena de plantejaments que Lopez Tena o els altres defensem el vot per SI. Ens fa mal el discurs de Salvador Cardús que porta tres mesos escrivint sense descans contra SI, després del 28N caldrà denunciar aquests personatges i tots els independentistes nominals que només ens han fet la guerra durant tot aquest temps; però ens faria encara més mal deixar-nos endur pel desanim. Tenim el grup parlamentari a tocar, només podem continuar creixent.

La importància dels dirigents

Costa molt, moltíssim que aparegui un dirigent polític, la prova la tenim en què amb més de trenta anys els diferents partits parlamentaris catalans amb prou feines han anat generant un o dos liders. No és un problema dels catalans, costa mot a tot arreu. Però la subordinació a Espanya no ens ho posa fàcil, voler nedar entre Catalunya i Espanya ha fet que tots els possibles liders d'Erc s'acabessin ofegant. ICV res de res, el PSC és un cas més aviat patètic perquè el líder real sempre és a Madrid, i CiU ha generat Pujol, Duran i Mas, llàstima que Duran ja s'ha definit clarament per la vocació espanyola i Mas neda encara en aquestes aïgües brutes de la indefinició. Carretero apunta cada cop més cap al frikisme, malgrat haver tingut l'encert inicial de desempallegar-se de l'Erc més subordinada. Malgrat tots els menyspreus del Cardús només Solidaritat Catalana presenta tres dirigents: Joan Laporta, Alfons Lopez Tena i Uriel Bertran. És l'altra raó per votar SI.

Entrevista a El Punt

Avui dijous apareix l'entreevista que em van fer ahir a El Punt
 http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Fwww.elpunt.cat%2Fnoticia%2Farticle%2F3-politica%2F17-politica%2F332387-amb-la-independencia-no-necessitem-els-peatges.html%3Fcks_mnu_id%3D196&h=b4847,
Vull puntualitzar en aquest diari que l'entrevista va ser moooolt més llarga, vam parlar de molts temes, que haurien pogut interessar al lector, amb tranquil.litat i sense límits; però el periodista només tenia aquest espai i ha posat el que ha pogut. Cal agrair aquesta sensibilitat democràtica i catalana als mitjans més locals, com ahir mateix en el debat en què vaig participar a l'Escola Anxeneta organitzat per l'Associació de Veíns de l'Havana, ja que si més no algú ens dóna una mica de veu en una campanya tan absolutament censurada /silenciada pels grans mitjans de comunicació pel aqeu fa a la gran activitat de SI.
Val a dir que no són "quatre anys" que fa que visc a Argentona, els 4 anys són els que m'he passat venint al Maresme cada setmana, concretament a Mataró per raons d'amor, i per això vaig poder participar activament en la campanya de Mataró Decideix. Quan el periodista em va preguntar sobre els peatges vaig aprofitar també per recordar que Erc va fer de la supressió dels peatges la seva bandera electoral, fent concentracions i de tot, però quan va arribar al govern no va moure ni un dit per acabar amb aquest abús als ciutadans. El periodista també em va preguntar per la figura de Laporta i la seva fama, i jo vaig fer un elogi de l'audàcia, intel.ligència i compromís independentista, del primer líder de la Independència procedent de la burgesia catalana. No és exacte que no farem una "oposició radical" en el Parlament sinó que no serà "radicalista" de dir no a tot, ja que si es fa alguna proposta que pot beneficiar als catalans hi votarem a favor. Vaig parlar també del compromís per la regeneració democràtica, i vaig respondre a divderses preguntes centrades en la possibilitat que "l'amalgama de gent diferent que integren SI" dient que després de 20 anys demanant que hi hauria d'haver més unitat entre els catalans, un cop que assolim un grau important d'unitat a SI és curiós que se'ns digui que som gent massa diferent i que això és un error. Una paradoxa que no podem acceptar, estem orgullosos de la diversitat d'idees i ideologies i procedències que omplen Solidaritat Catalana. També em van preguntar sobre el tema de la unitat amb Rcat i vaig marcar distàncies amb la manera de fer del seu dirigent, tot i reconèixer que defensem gairebé el mateix, nosaltres, però, ens comprometem a no disoldre'ns després de proclamada la independència perquè volem consolidar el nou estat de la Catalunya independent.

Premi Jaume I de la Franja

Avui m'han dit (Guillem Chacon)que ja es pot dir que els activistes que cada any organitzen els premis Jaume I de la Nit de la Franja aquest han han decidit atorgar-me un dels guardons. És un honor perquè ve de la gent que treballa en una perifèria molt més dura que no pas la difícil placidesa de la Catalunya estricta, on representa que els que ens governen ja treballen pel mateix que nosaltres. Segur? És un goig estar al costat de Toni Strubell que va rebre el guardó fa tres anys, o del Joaquim Montclús que va ser dels primers pel seu magnífic treball a favor de la dinamització de la Franja i la reintegració al conjunt de la nació catalana. Gent que ara coincidim en el projecte de Solidaritat Catalana per la Independència. O gent com l'Espinàs, Miquel Calçada, Francesc Ricart, el Titot, Vicent Partal o entitats com la UCE, la FOLC, la Plataforma de les terres de l'Ebre, el Tempir d'Elx, etc. Gent de Països Catalans.

Plena Campanya, Campanya plena!

Dijous 11 vam anar a Molins a inaugurar la campanya, divendres i dissabte: cartells d'Argentona; dilluns a quarts de 10 del matí encartellada solitària a Argentona per l'acte del 23 amb el CCN, a les 12 entrevista a ràdio Calella, en els descansos fer feina per internet;  a la una de la matinada acabava d'encartellar a Mataró per l'acte del 19. Dimarts al matí a Barcelona, feia goig veure Joan Laporta sota el monument de Francesc Macià, visita a la parada de les Rambles: qui deia que SI tenia molts diners? Podríem escriure un llibre amb totes les animalades anti-SI que s'han escrit i dit: de l'alçada d'un campanar (loa dita queda curta). Avui dimarta a la tarda potser anirem a encartellar a altres pobles veïns d'Argentona. A la nit tornem a Mataró. DImecres al matí a les 10 entrevista amb un periodista del Punt, al vespre participació en un debat al Col.legi Anxaneta de Mataró...
Campanya plena per una Catalunya rica i PLENA.

Contra el pessimisme de molts independentistes

Porto més de tres mesos patint el pessimisme de massa gent que es diuen independentistes. A estones se m'encomana, però ben aviat torno a posar seny, perquè no té res d'assenyat ser derrotista amb tot el que hem hagut de patir. No sé quants diputats tindrem els nous partits independentistes, segur que menys dels que convindria al país, però sabem segur que l'era autonòmica ja s'ha acabat. Quan durarà i qui la liderarà es una pregunta que encara no podem respondre, però es ben clar que ja hem iniciat l'era de la Independència, que ara hem de culminar amb l'audàcia que proposa Joan Laporta. Dos projectes hi apunten directament, i seria una desgràcia que els dirigents actuals d'Erc lideressin aquest procés sense el nou independentisme. Per tant, no n'hi ha prou amb demanar als independentistes que no votin CiU, cal dir ben clar i ben alt que no hem de votar aquesta Erc que s'ha autodestruit i ens ha abandonat. Fora pessimismes, fora falsos vots útils. El vot més útil: Solidaritat Catalana. Mireu en aquest enllaç:
http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Ftonistrubell.blogspot.com%2F&h=93be4

Primer: guanyar la guerra!

És conegut que durant la guerra dels nostres avis del 36-39, en el bàndol republicà hi va haver una batalla entre els partidaris de fer primer la revolució contra els partidaris de primer guanyar la guerra. En aquestes eleccions sovint sento una sensació semblant en el bàndol del catalanisme. N'hi ha uns que volen fer la revolució a Espanya proclamant un Concert econòmic o fent un referendum, tot això depén d'Espanya; els altres volem proclamar la independència; això només depèn de 68 diputats catalans favorables a la Independència. I és fàcil que al proper Parlament hi hagi 68 diputat (i més) siguin partidaris de la Independència, però els bojos que dirigeixen els seus partits són partidaris de la revolució sense haver guanyat la guerra.
En el camp independentista passa una cosa semblant: hi ha independentistes que volen proclamar revolucions en nom del radicalisme, de la unitat, del vot en blanc, de l'abstenció, del votem CiU que és vot útil, del tornem a votar als artífex del tripartit que ara diuen que volen el referèndum; mentre que només Solidaritat Catalana proposa primer guanyar la guerra. La guerra que només depen de nosaltres del nostre vot.

Debat a 7 a Argentona: guanya Anna Arqué i SI

Debat polític a set a Argentona

L’associació Argentona Cultura i Debat va organitzar el 9 de novembre al magnífic Saló de Pedra d'Argentona un debat en què van participar 7 partits: CiU, Erc, PSC, PP,ICV, Rcat i Solidaritat Catalana.

Anna Arqué va obrir el debat parlant dels objectius de la coalició de sis partits que composen SI, de l’espoliació que patim que ens impedeix ser el quart estat d’Europa i que ara ens situa per sota de Ceuta i Melilla. Va referir-se al “triomf polític” que van significar el moviment social de les Consultes per la Independència, que ella mateixa va liderar. Va afirmar que la Independència només depèn dels catalans, de 68 diputats que la votin al Parlament, mentre que altres experiments com el del Concert de CiU depèn d’Espanya i el referèndum d’Erc és impossible dins Espanya.

 Salvador Milà d’ICV va presentar un panorama tètric del dia després de la independència en resposta a una persona del públic que va demanar que concretessin més els partits que no havien apostat per la independència. Pere Aragonès va puntualitzar aquest punt desmentint els entrebancs absurds de Milà.  El representant de Rcat que es va autoqualificar de petit en la majoria d' intervencions va donar suport a les paraules d’Anna Arquer de SI.

 La major part del públic va intervenir a favor de la independència, demanant explicacions en dues ocasions a la manera com farà CiU per obtenir d’Espanya el Concert. Una pregunta que no va ser contestada per Montserrat Candini. Anna Arquer va proposar que Catalunya s’afegeixi a la vintena de nacions europees que els darrers vint anys han assolit un estat propi.

Des del públic es va presentar Jordi Solé i Camardons, candidat número 14 i veí d’Argentona apostant per la proclamació de la Independència i per treballar pel territori i contra la destrucció del medi ambient en projectes com el de la Ronda Mataró que caldria aturar i replantejar totalment com demana la societat civil. Anna Arqué i SI van guanyar de manera clara.

El català, la Sagrada Família i els talibans...

L'estiu de 2008 vaig publicar a l'Escletxa (núm.18) de la CAL aquest article que avui té sentit reproduir:

Joan Cuscó explica en el seu magnífic llibre Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox (2008) que el pensador català admirava Gaudíi la Sagrada Família perquè el considerava un símbol de la contemporaneïtat, d'una nova època cultural lligada a noves formes orgàniques en l'art, i perquè Antoni Gaudí, com Dant, sabia relligar magistralment religió, ciència i poesia.

Cada quinze dies acostumo a passar davant de la Sagrada Família i sempre m'hi emociono; com més la contemplo més em meravella. Hi veig representat l'univers conegut sencer. En són prou conscients els catalans crítics del valor de la Sagrada Família? Crec que no hem entès res, si des de la mentalitat colonial ens han convençut que es tracta d'una atracció per a turistes, com diria Vila-Matas, el qual, per cert, sempre ha fugit de la llengua catalana com de la pesta. Cuscó ho explica amb cura: "una construcció que ens singularitza com a poble dins la cultura universal: ens hi dóna veu i vot i permet el nostre reconeixement arreu... Un temple que integra els mites llegendaris i els avenços tècnics més actuals, l'artesania i l'art... La millor mostra que la cultura catalana pot fer-se universal". Val a dir, per reblar el clau, que Gaudí era independentista català i que es negava a abandonar l'us de la llengua catalana davant la policia o davant intel.lectuals espanyolistes.
Fa uns dies, vaig sentir una professora de secundària que despotricava contra la Sagrada Família, em vaig apuntar una de les frases: "como dice el Vila-Matas, cuando más cerca de la Sagrada Família hagan el tunel del AVE mejor, a ver si se va a la mierda esa casa horrenda del mazingerzeta". La professora en qüestió m'havia expressat en alguna ocasió la seva aversió envers la "imposició" del català als professors que treballen a Catalunya. Tot lliga.
Els qui voldrien veure ensorrat el temple són com els talibans que van volar les estàtues gegants dels budes el 2001 a la vall de Bamiyan, a l'Afganistan, davant l'escàndol de l'opinió mundial. De fet, són pitjors que aqueslls milicians integristes, atès que un professor a Catalunya gaudeix d'un seguit d'oportunitats per formar-se que segurament no estan a l'abast dels talibans que van fer explotar les imatges que eren patrimoni de la humanitat. En comú deuen tenir que són gent tan absolutament convençuts que estan en possessió de la veritat aque volen veure reduïts a pols uns símbols que els fan nosa, ja que els trenquen els esquemes dogmàtics. Uns i altres voldrien destruir unes imatges de la història que no accepten.

Com els estalinistes de la ficció 1984 de Georges Orwell, voldrien esborrar les petjades de la història que no quadren amb els seus dogmes ideològics. En el cas de la Sagrada Família els fa nosa que sigui un model de civilització català que és universalitzable. Són la mateixa gent que són enemics del català i de la llibertat. Uns i altres volen fer desaparèixer unes expressions culturals magnífiques pel fet de no acceptar els respectius marcs culturals que els ha tocat viure. Els talibans odiaven la serenor de Buda com els anticatalans odien el món còsmic que expressa Gaudí. No poden tolerar que aquell arquitecte genial convertís Catalunya en avantguarda arquitectònica mundial. Uns i altres volen esborrar realitats que els fan mal: la llengua catalana que defensava sempre Gaudí o el llenguatge senzill de l'espiritualitat. Per això mateix, un altre enemic del català, el dictador Primo de Rivera va fer enderrocar les quatre columnes catalanes de Puig i Cadafalch de Montjuïc...

Debat a sis veus a Sant Pol

Estimat diari, t’he de fer una confessió: m’ho he passat molt bé en aquests dos debats preelectorals al Maresme. Ahir a Sant Pol ja no érem quatre veus com a Calella, sinó sis, per ordre de les sigles dels partits, ordre decidida pels organitzadors de la Coordinadora Santpolenca pel Dret a Decidir: Èric Bretran (el de l’exèrcit del Fènix) de CiU, Pere Aragonès d’Erc, (que repetia per segon dia el debat amb mi), el representant d’ICV Jordi Parés, l’alcalde de Calella representant al PSC (que ja té mèrit), JM. Vendrell de Rcat, i Jordi Solé Camardons per Solidaritat Catalana.

Primera reflexió: feia anys que la societat civil no es mobilitzava per organitzar debats electorals, hi havia el mítings de partit i prou. I és molt interessant debatre i compartir diàleg amb representants de gent ben diferent. Eric Bretran es va mostrar prou més independentista que no pas Àngel Colom divendres; no fer servir el discurs de la por, sinó el de la confiança total en l’independentisme d’Artur Mas que citava constantment, com si fos paraula de Déu, posseïdor d’un full de ruta secret i un vaixell a favor de la Independència. Amen. Pere Aragonès també va millorar, respecte divendres, no va fer un discurs tan conservador, tot i que li costa desempallegar-se dels anys d’obediència al tripartit socialista. Iniciativa es va mostrar sobiranista però no es trobava a gust parlant d’independència, l’opció seva era federalista i es trobava molt millor parlant de temes socials. Amb l’alcalde de Calella hauríem de fer servir la compassió i no parlar de la seva visió de la història espanyolista de Catalunya, ja que segons ens va dir vam decidir per “pertànyer a la península ibèrica” “i vam optar per la Corona d’Aragó en lloc fer-ho per un estat amb Occitània” (sic). Es va negar a dir res sobre la segona pregunta. Vendrell de Rcat va estar molt bé en totes les intervencions, que es complementaven amb les meves. Un bon home que no va voler entrar en el joc de malparlar de Solidaritat en cap moment, ni quan es va fer una pregunta insidiosa des del públic. Jo vaig intentar contestar les tres preguntes originals que ens van fer els organitzadors: (1) Quin país tenim sense independència? (2) Quin país tindríem si fóssim independents? (3) Com i quan arribarem a la Independència? A la primera vaig voler començar referint-me no a la part negativa, sinó a l’experiència positiva que s’inicia fa una mica més d’un any amb les consultes per la independència i amb la mobilització massiva del 10 de juliol, i d’aquí vaig anar a raure a les xifres de l’espoliació que patim, tema que no havien tractat els altres representants. A la segona, ho podríem resumir en el retrat d’un país senzillament normal. I la tercera és la proclamació de la Independència al Parlament si tenim un mínim de 68 diputats. A l’hora del debat amb un públic molt dividit però clarament independentista es van posar en evidència les diverses lectures de la realitat.

Per què m’ho he passat bé? es pregunta el meu diari. Perquè he pogut comprovar –en els plantejaments d’uns i altres- que el salt polític que ha fet la societat civil els darrers anys i fins i tot mesos és estratosfèric, és tan gran que opinadors que fins fa quatre dies teníem per més menys lúcids, com Salvador Cardús avui s’han convertit en uns representants més del sistema establert. La cresta de l’onada independentista els ha sobrepassat i hauran de fer esforços suprems per no ofegar-s’hi. Això només ho pot aturar l’autoodi, només ho pot destruir les nostres pròpies autolimitacions. L’autonomisme té escletxes profundes per totes bandes, i Espanya ja no ens pot aturar. Si nosaltres volem. I una darrera cosa que té molt a veure amb els debats: des de la sociolingüística sempre he dit que les paraules creen realitat, les paraules són generadores de realitat. I avui les paraules que creixen i es multipliquen: són Independència, proclamació d'independència.

Debat de 4 partits a Calella

Ahir divendres vaig participar en un debat organitzat per Calella Decideix que ara serà Calella Decideix Independència amb els següents representants per ordre alfabètic: Pere Aragonès d'Erc, Ruth Caradell del Rcat, Àngel Colom de CiU i Jordi Solé Camardons per Solidaritat Catalana.
La sensació que em va produir l'acte, on estava assegut al costat de gent amb qui havia militat algun dia  -amb Erc molts anys, amb Rcat durant un any i amb el Colom quan era d'Erc- era com va dir algú del públic que els dirigents d'Esquerra s'ho haurien de fer mirar per explicar-se que tres dels quatre membres de la taula erem exmilitants del seu partit.
 L'altre fet és el discurs alarmant del representant d'Esquerra parlant dels perills de la independència (sic); el del Colom dient que ara no toca independència i que anem alerta amb el perill del trencament de la cohesió social. És a dir Erc i CIU fent el discurs de la por; mentre jo en representació de Solidaritat Catalana havia de fer -com la Ruth Carandell- el discurs del realisme polític davant el fer volar coloms amb el tema del Concert, l'única proposta que ens va oferir CiU. Colom titllava de "somnis" les propostes de declaració d'Independència al Parlament quan ara mateix es podria fer només amb els vots de CiU i Erc, mentre feia volar coloms amb la proposta inviable del Concert econòmic que mai ens concedirà Espanya; Aragonès parlava d'un referendum dins Espanya també impossible i feia picades d'ullet a Colom. Continuen amb moltes ganes de continuar en el govern, en quaslevol govern.
Per sort, la gent de Calella deicideix al final de l'acte van tocar de peus a terra marcant distàncies de les paraules sobre els "somnis" i demanant el vot pels partits que aposten decididament per la Indepèndència.

Biada, el relativisme i el vicensvivisme

Manuel Cuyàs en el Punt de diumenge 31 d'octubre escriu l'article "Biada i Vicens Vives" on fa notar les diverses interpretacions que s'han fet de Miquel Boada, l'indiano mataroní va ser reivindicat primer com a patrici generós i altruista per uns i negociant per altres, i encara "negrer" per uns tercers. Tot plegat em fa pensar en aquest relativisme dominant els darrers anys a Occident que tendeix a qüestionar tot allò que és propi i fer elogi acrític d'allò que és llunyà o aliè. Per mi és claríssim que Biada és un exemple d'emprenedor, és un  personatge de l'avantguarda i mereix l'honor que se li fa.

Per contra, i per comentar l'altre tema que esmenta Cuyàs, és una llàstima que encara es faci l'elogi acrític de Vicens Vives. El mal regional que avui encara patim a Catalunya és herència directa de la influència de Vicens Vives, l'home que volia Catalunya dins Espanya, que afavoria l'autoodi català i es distanciava dels patriotes catalans. Encara li fan homenatges sense parar. Ho explico de manera més aprofundida en el llibre "La llengua que ens va parir". Ens ho hauríem de fer mirar.

Periodisme?

El dilluns "EL Punt" portava una notícia sobre l'Aplec del Puig amb el títol: "EL nacionalisme valencià agafa embranzida", sobre l'acte del Bloc Nacionalista Valencià, escrita per Ester Pinter de València, no deia res de res de res de la presència de Solidaritat Catalana per la Independència en l'Aplec ni del PSAN, ni una paraula.
Jo vaig anar a l'acte i no vaig arribar a veure a la gent del Bloc. Em van dir que hi eren i per això ho vaig comentar en la meva crònica, però com pot ser que El Punt no digui res de l'altre acte? Us remeto a VilaWeb.
En fi, el periodisme sovint només és una llunyana aproximació a la realitat. Cansa molt tot plegat.

Darrer diumenge d'octubre: l'aplec del Puig

Darrer diumenge d’octubre

Darrer diumenge d’octubre, el camí és ben sabut, eixiu a la carretera que cal aplegar-se al Puig. Aixi comença la cançó que cantàvem els joves pro Països Catalans i independentistes fa més de trenta anys. Quan als 17 anys vaig descobrir en viu la catalanitat de la gent més autèntica i la història del País Valencià vaig convertir en el primer punt del meu ideari ideologic la reivindicació de la unitat de la nació catalana històrica; el segon punt va ser i ha continuat sent l’anhel d’Independència.

Els darrers anys, encara que havia baixat a alguna manifestació catalanista a València, als sopars dels Premis Octubre quan van inaugurar el nou edifici, als actes de la Federació Escola Valenciana, feia molts anys que no baixava a l’aplec catalanista del Puig. Ho he de confessar: l’avinentesa del retrobament amb el PSAN, el meu partit de joventut, donant suport a Solidaritat Catalana (SI) m’hi va animar. De bon matí hem posat les cançons d’Al Tall per anar fent boca. Ja comencem a ser grans i hem triat baixar en tren el dia abans, per comoditat i per poder passejar tranquil·lament pels bells carrers de la capital del País Valencià, la de “quanta X quanta potència” del poeta Josep Piera. També la capital de l’autoodi dels “valencianistes” anticatalans que parlen als fills en castellà i giren la cara cap a Madrid per no veure’s en el mirall de la Catalunya que fan esforços per odiar. També els catalans del Principat viuen ignorant el sud català. Ja ho deia amb ironia Joan Fuster: al País Valencià molts són blavers, al Principat ho són tots. Exceptuant els ple conscients que no podem acceptar un model de país escapçat, trossejat, els que volem el país complet. Per nosaltres la normalitat és VilaWeb, l’anormalitat fragant és “La Vanguardia” que avui mateix només dedicava una pàgina a Catalunya! Un altra mena d’autoodi segregat per l’imperiet espanyol.

No teníem entrades per al sopar i, per tant, hem optat per seguir els consells d’amics valencians i anar a fer un mos al Quiosc i a l’hora del Barça-Sevilla a veure’l al cafè Lisboa, on hem pres una deliciosa aigua de València mentre fruíem d’un Barça esplèndid que ens ha permès cantar el gols voltats de gent del Barça en ple centre de València. És l’herència de l’etapa Jan Laporta i Guardiola. A l’hotel ha estat impossible trobar la televisió catalana: l’ordre establert ens vol incomunicats.

Al matí, esmorzar d’ensaïmades i rosegons boníssims i cap al Puig en tren. Allà ens hem retrobat amb els antics companys independentistes, d’arreu del territori. Entre parades, paelles i gent interessada en el procés que vivim al Principat. Els valencians conscients sempre estan més informats de la situació del Principat que no pas els catalunyencs de la situació del País Valencià. A l’hora dels parlaments, amb un vent que semblava que ens envolava cap a la Independència hem escoltat la presentadora i candidata de SI per Girona, la Núria Cadenas, Vicent Mauri de la Intersindical Valenciana, el regidor d’Arenys de Munt XX que ens ha animat a col·laborar en la continuació del monument a la Independència, “en construcció com la nostra nació”, una jove radicalista que ens ha volgut donar lliçons sobre independentistes “bons” i “dolents”, fins que han parlat Uriel Bertran sobre la transversalitat ideològica i territorial augmentada pel pacte, i Lopez Tena, deixant clar que no entrarem en cap govern que no accepti la proclamació de la independència, tots dos amb discursos vibrants i intel·ligents, com sempre, i amb el colofó final de Josep Guia, coaligat estratègicament amb SI per incloure la reivindicació de la Independència dels Països Catalans en el compromís electoral de SI. A la mateixa hora, en aquell mateix indret en que Jaume el 1237 va fer la darrera batalla abans d’entrar a València, també feien els seus parlaments la gent del Bloc Nacionalista Valencià. Esperem que en un futur tots els catalanistes facin un front comú per la nació catalana. Entre bastidors hem comentat les esperançadores noves que per a SI es comencen a dibuixar en l’horitzó de les enquestes. Tornem al nord a continuar la feina sense descans fins al 28N, per continuar treballant, encara amb més responsabilitat a partir del 29 de novembre.