Treure el país del sot?
Durant més de vint anys el discurs del pujolisme va ser el discurs dominant en l’àmbit polític català: des de la condició de la catalanitat “és català tot aquell que viu i treballa...”, la construcció social del paper dirigent convergent amb la metàfora del “pal de paller” del catalanisme, fins a la justificació de l’estratègia convergent amb la coneguda metàfora del “peix al cove”. Hom podria fer una excel·lent tesi doctoral sobre les imatges i les metàfores pageses basades sovint en el llenguatge popular que ha anat desgranant Jordi Pujol per emmascarar la pràctica d’una política políticament ambigua, culturalment desdibuixada i ideològicament ambivalent (o si voleu ideològicament ambigua, culturalment ambivalent i políticament desdibuixada). Amb prou feines en els temes lingüístics es va anar més enllà, ja que el català en tot cas depenia d’una “normalització” que ara es basava en el “bilingüisme passiu” de l’època d’Aina Moll, adés en l’ús normal del català mai aplicat a fons per exemple en l’ensenyament secundari, clau de volta de la catalanització dels futurs dirigents.
Al començar l’estiu Pujol va concedir una de les entrevistes més clares que ha fet mai, ja que constatava la fi de l’autonomisme i de l’anomenat projecte Espriu-Vicens Vives d’entesa entre Catalunya i Espanya. Fracàs, per cert, que ja havien previst molts anys abans pensadors com Carles Muñoz-Espinalt. Que li quedava fer més al senyor Pujol? Simplement el que no ha fet mai: esperonar als que encara creuen en ell a iniciar el camí de la independència. Cal reconèixer que Pujol ha passat de descartar la necessitat de la Independència durant 30 anys a deixar simplement “una porta oberta” –una altra metàfora casolana- que queda també complementada/emmascarada amb l’ús repetitiu del famós “dret a decidir” que CiU es va veure empesa a utilitzar per frenar discursivament el creixement constant de l’independentisme entre els catalans del segle XXI.
El domini del llenguatge li ha portat a crear una nova metàfora pagesa per fugir d’estudi de la necessitat de la Independència : ara abans d’independències “primer cal treure Catalunya del sot” (Avui, 22-agost-2010). La nova metàfora li va perfecta perquè a banda de fugir una altra vegada de la Independència fent-se el patriota que salva el país del desastre, desautoritza i rebrega per terra al Tripartit, amb tota lògica pujolista responsable que ara Catalunya estigui en el “sot” . Com subratlla el mateix Pujol amb una altra metàfora marca de la casa: “hem de treure el carro de les roderes on s’ha encallat”.
No explica com es pot treure el país del sot sense Independència, però deixa que el lector dedueixi que només tornant a votar per enèsima vegada CiU, ara en unes votacions que Pujol en l’entrevista esmentada té la barra de qualificar de eleccions de “vot útil”, fent el mateix que sempre fan els sociates amb l’espantall del perill del PP.
Per complementar el seguit de metàfores parla una mica de política real i mira de posar la por al cos als seus votants perucs amb referències de futur de por: “un futur que no coneixem” i “les incerteses i perills del moment i dels passos a fer fins i tot de cara a una eventual independència”.
En tot cas, jo em quedaria amb la lliçó històrica que Pujol ens recorda de països que han assolit la independència sense que els respectius moviments nacionals haguessin arribat a la unitat. La unitat és molt bona, però és prescindible si el poble i els dirigents hi veuen clar.
(article penjat fa un parell de mesos al meu facebook, completa el comentari anterior)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada