Joan Fuster, País Valencià, Països Catalans

Aquest vespre torno a València i demà a l'Aplec del Puig. Aprofito per publicar un estudi sobre el discurs sociolingüistic del gran JOAN FUSTER

Joan Fuster, la intel.ligència sociolingüística

  Joan Fuster (1922-1992) és l’assagista català més lúcid del segle XX, com ho mostren en l’àmbit de la sociolingüística els llibres Escrits   sobre la llengua (Alter Pirene, 1994), una selecció de textos en què Fuster fa reflexions sobre la llengua, feta per Maria Bolta i Toni Mollà, una bona mostra de les reflexions sociolingüistes fusterianes i el llibre Ara o mai (1982), que comentarem en aquest treball. El mestre de Sueca fou un practicant de la sociolingüística diacrònica i va contribuir amb enginy a la història social del català amb els seus estudis literaris.

Ja el 1971, en l’època de les beceroles de la sociolingüística catalana, reclamava una urgent “col.lecta de materials per a confegir una història social de la llengua catalana” i animava directament la dinamització de “els estudis de Sociolingüística (...)Hem d’esperar que s’eixamplin i prosperin”.

Ideologies lingüístiques substitutòries 

 L’escriptor de Sueca va prologar un dels primers llibres de sociolingüística Idioma i prejudici  de R. Ll.Ninyoles. En un pròleg impecable hi començava rebutjant que la “qüestió de la llengua” sigui una qüestió secundària, ja que la llengua és la referència immediata de la identitat de les societats. De fet, en voler-nos fer creure que la qüestió de la llengua és secundaria:

“ens volen induir a creure que una de les llengües en col.lisió és essencialment subalterna(...) I qui assegura que tant se val l’una com l’altra, només intenta convencèr-nos que l’una no val tant com l’altra, i que, per consegüent, “tant se val” si l’abandonem”.

És a dir, estan segregant ideologies lingüístiques que preparen el terreny a la substitució idiomàtica. Fuster usa la ironia per denunciar altres variants de les ideologies substitutòries:

“no és insòlit d’ensopegar-hi amb algun antropoide més sincer, que predica l’objectiva inferioritat d’un idioma respecte a l’altre”

En aquests casos, l’idioma “inferior”, és a dir, “la víctima”, en paraules de Fuster porta apel.latius que el nostre assagista ha detectat amb encert: llengua vernacla, llengua materna, llengua genuïna, llengua originària. Un marc terminològic antisociolingüístic en què els adjectius serveixen no pas per a clarificar o oferir més informació sobre el substantiu sinó per a minimitzar-lo, reduir-lo a la mínima expressió. Però fixem-nos que sovint són els propis parlants de la llengua i no pas els seus objectius enemics exteriors els qui cauen en el parany de la minimització: en ple 2001, l’alcalde de Barcelona ha justificat davant la ONU, l’ús del català, no pas pel fet de ser la llengua de la seva nació sinó perquè “és la meva llengua materna”, un apel.latiu desfasat i fals ja que els qui l’escoltaven des dels seients de l’organització mundial ho interpretarien com una llengua sense importància, parlada en família, en la intimitat de l’alcalde.

Anotem també el terme llengües en col.lisió, com un pas més del concepte llengües en contacte, ja que ens ofereix la idea de conflicte lingüístic, -terme que Fuster també utilitza- que comporta el contacte lingüístic.

... I responsabilitats internes

 Fuster considera que “els idiomes, dins un context de “conflicte”, es converteixen en instrument o en forma de dominació”

I per aquesta raó -tota una declaració de principis sociolingüístics- no fa escarafalls a l’hora de denunciar l´imperialisme extern l’Estat contra la “minoria sotmesa”, però també demana que no s’oblidi el paper dels còmplices locals.

Considera que “l’enfocament “interior”,  no ha obtingut tanta atenció com caldria. És a dir, que les crítiques i  històries socials de la llengua no havia prestat suficient atenció a les actituds i accions dels diferents estaments locals:

“En general, les societats frustrades -en un o altre grau de frustració (...) procuren atribuir la culpa de les seves deficiències a una causa externa: a un enemic de fora, hàbil i agressiu. També en això hi ha una bona dosi d’ “ideologia”. L’enemic hi és, I tant! En el lèxic del dia, s’anomena “imperialisme”. Però té els seus còmplices a dins: a casa. La penetració al.lògena, representada per la llengua, ni ací ni enlloc no seria intel.ligible sense una “cinquena columna”. Per indicar-ho ràpidament: el “conflicte lingüístic” és en el fons, o més que res un conflicte intern”

Potser no caldria dir ( o sí ) que aquesta és una clau a l’hora de fer propostes viables per al foment de l’ús de la llengua catalana en qualsevol moment de la seva història atès que el pes major de les possibilitats de canvi i normalització lingüística vindran de les idees segregades des de la societat civil catalana i no pas de l’actitud del govern extern, ja que en darrer terme fins i tot la política externa estarà en bona mesura corregida i àdhuc condicionada per les accions, la consciència lingüística i les actituds lingüístiques de la societat catalana.

I com que Fuster opina que “Els conflictes lingüístics” són, a tot arreu, si fa no fa, iguals: tenen unes lleis, o una dinàmica, idèntiques”. Per tant, les propostes viables que condueixin a l’ús de la llengua catalana no poden ser radicalment diferents a les propostes de dinamització lingüística que s’haurien d’aplicar o s’han aplicat en altres comunitats lingüístiques amb llengües minoritzades o no normalitzades. I, és clar, posats a fixar-nos en altres realitats no seria gens improductiu fixar-nos (com fa Bernat Joan i Marí, 1996) en els processos de normalització reeixits de la nostra Europa.

Fuster ens avança en aquest pròleg a Ninyoles idees que desenvoluparà en escrits posteriors:

“En alguns moment de pessimisme afectuós, he arribat a augurar als meus amics de Barcelona: “Ací, acabareu parlant valencià”. Partint de la base que el “valencià” no és solament un dialecte geogràficament perimetrat, sinó també un estadi emblemàtic de degradació de l’idioma(...) A Barcelona, hi ha centenars de milers de ciutadans que ja parlen “valencià”. No és una qüestió de fonètica, ni de morfologia, ni de vocabulari...”

Amb aquest comentari, l’assagista ha usat a fons les llicències i les virtuts que li permet el gènere que conrea per fer un retrat del futur que li espera al català si les coses segueixen en la mateixa direcció, usant el terme “valencià” com una metàfora, en què el terme ha ampliat les seves possibilitats polisèmiques adoptant la situació sociolingüística i les connotacions ideològiques que la situació del català al País Valencià patia, per fer veure que només és un estadi futur del possible procés que pot patir la situació del català al Principat.

Ara o mai

   

Les idees encetades en l’escrit anterior seran ampliades en el llibre  Ara o mai, (1981), un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol Per a una cultura catalana majoritària  en la “Nadala” de la Fundació Jaume I, corresponent al 1980.

Fuster planteja a Ara o mai quins són els termes exactes del debat sociolingüístic aleshores encara pendent: el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana, atès que fins aleshores encara predominava el discurs que la llengua "no podia morir mai", una idea reforçada per l´argument erroni que salvant el català com a llengua de cultura, l´idioma recuperaria automàticament les seues posicions socials i polítiques. Fuster afirma que aquesta és una condició sine qua non  però insuficient ja que la cultura no té virtuts expansives màgiques, la restauració del català hauria de ser simultània i igualment formalitzada a tots els àmbits de la vida col.lectiva.

   Fuster creia que una prova de l´existència d´una certa consciència sobre aquelles necessitats era la consolidació ja aleshores de: “dos corrents d´estudi molt oportuns: la "història social de la llengua" i la "Sociolingüística". Són vies d’indagació científica -en la mesura que la Història i la Sociologia s´acosten al model de "ciencia" que aspiren a precisar, en la seua complexa realitat -diacrònica o sincrònica-, el procés de la "anormalitat" passada i actual del català, les causes que hi concorren, l´encert o els defectes de les temptatives de redreçament, les conjectures de cara a un demà boirós.”

Justament allò que, com hem vist, havia proposat ell mateix deu anys abans. Més endavant, afirmava que els dos corrents d´estudi havien nascut d´una militància segura i que era urgent la planificació en matèria d´idioma. Apuntem-ho en lletres d’or: militància i planificació. O en altres paraules: ni passar la responsabilitat exclusiva a la planificació dels qui tenen ressorts de poder, ni culpabilitzar el poble per no ser prou militant. Militància i planificació no sols no s’autoexclouen, com de vegades hom tendeix a insinuar, sinó que es retroalimenten.

Un dels capítols fonamentals d’una "història social de la llengua catalana" seria aquell que “aclarís com el poble catalanoparlant s’acostuma al castellà.”. És a dir, analitzar els factors de la facilitació lingüística, tots els agents que han facilitat l’abandonament de l’ús del català i el reforçament del pas a l’espanyol.

  L´objectiu que plantejava en aquest llibre ja era clar des d´un principi:

“La solució, si n´hi ha alguna, és el retorn al monolingüisme.Les propostes oficials de "bilingüisme" són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l´idioma de tothom i practicat per tothom tothora.”

L’objectiu que planteja parteix de la base que la realitat sociolingüística al nostre país hauria de ser entesa com de conflicte lingüístic, és a dir que és falsa la idea esbombada des del poder establert i amb certa connivència local de que hi ha una coexistència estable, sense dominació entre dues llengües en un mateix territori. Una llengua normal ha de ser la llengua de tothom, no pas d’una minoria més o menys protegida, ha de ser la llengua comuna.

  I els entrebancs que subratlla Fuster són la interferència política de la llengua forastera hegemònica en l´administració i en el mercat. Tot i que distingeix entre dues situacions sociolingüístiques ben distintes: la de les llengües "minoritàries" que tenen darrera un Estat, les quals es podien permetre el luxe de tenir una "segona llengua", de la situació de les llengües minoritzades  (Fuster no feia servir aquest terme perquè aleshores encara no estava inventat) ja que en aquest segon cas:

“Per a nosaltres, la segona llengua obligatòria -l’espanyol o el francès, imposada pels Estats respectius- no serà mai una segona llengua, sino la primera . Així queda legislat a Espanya, en la Constitució vigent”.

  Entendre que en les situacions de minorització lingüística la segona llengua exerceix el paper de primera és entendre en què consisteix el problema bàsic. Una conseqüència d’aquest fenomen és l’aparició de l’autoodi, que Fuster bateja com a mala consciència o alienació. Heus aquí la lúcida caracterització que en fa:

“hi ha molts, moltíssims catalanoparlants que tenen mala consciència de ser això: catalanoparlants. Convertits en espanyols o en francesos, es troben incòmodes en la seua instal.lació lingüística de catalans (...) És una alienació com una altra qualsevol. Se senten traïdors en secret, o trànsfugues, o gloriosament pioners, malgrat tot, d’una integració nacional nova.”

Per aprofundir en el coneixement de la realitat, Fuster analitza la història partint de la tesi que la castellanització lingüística dels Països Catalans, com ja havia introduit en l’escrit anterior:

“tant o més que obra del Poder centralista, ha estat una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques, també.”

Com han anat demostrant els estudis de llengua, literatura i història, ja que abans de la victòria franco-espanyola el castellà ja s’havia introduït als Països Catalans entre els notables. 

   Fuster constata que a partir d´un determinat moment l’idioma es polititzà  i la població del Principat:

 “va reintegrar-se a la seua llengua: en orfeons, en teatres, en revistes satíriques, en llibres doctes, en el folklore dels excursionistes, en la sardana” es tractava del que he anomenat primera revolució sociolingüística catalana a cavall del XIX i el XX. El català tornà a ésser restituit com a llengua de cultura i hom podia començar a “eludir el complex de patois a què semblaven condemnats”.

Però Fuster no ignora que els mecanismes de substitució continuaven en peu: d´una banda hi havia “el calcul repressor i la ideologia que el sustenta” (amb la història que ja constatava Yxart del espiritu de campanario defensat per gent com Américo Castro) basat en la imposició de l’espanyol; i de l´altra banda, els catalans fins i tot de bona fe, que subscrivien la ideologia espanyolista de les llengües regionals. Fuster descriu el discurs imperialista i genocida de la necessitat i el discurs subaltern de la bona voluntat a què diversos sociolingüistes hem fet referència. Aquests dos factors van ser determinants per a l´efectiva espanyolització de les classes altes i el successiu mecanisme mimètic  de les classes subalternes, majoritàries.

  Fuster descriu l´existència de dues burgesies, intentant trencar el mite d’una única burgesia catalanista, ja que al costat d´aquesta, hi havia també Una certa burgesia (que) preferia l´Opus a l´Omnium  i que per tant dificultava la integració dels immigrants que ja no sentien la necessitat d´usar el català com a mitjà efectiu de promoció i integració social.

  Fuster fa una especial remarca del fenomen Folch i Torres, una de les persones que més ha fet, segons diu, per a la normalització del català, hi esmenta l´exemple de "En Patufet", però encara podríem afegir-hi les novel.les d´aventures per a joves, el teatre infantil o la fundació dels “Pomells de joventut”.

  Per fer entendre amb més precisió al lector quin és el nus de la qüestió posa dos exemples de la insuficient normalització: l´existència aleshores de dues revistes, “Serra d´Or” i “Canigó” -aquesta darrera es va suicidar per impotència- representants de l´alta cultura l´una i del discurs maximalista l´altra, fent evident així l´enorme buit existent aleshores, un buit que més de vint anys després ha estat nomès parcialment omplert en aquest camp amb la consolidació de la revista El Temps -model de revista "normal"- , la premsa comarcal en català i les  versions en català dels diaris El Periódico i Segre.

  Fuster reclama una revisió del passat sociolingüístic que qualifica de "triomfalista" quan hom remarca, per exemple, el nombre de diaris en català d´abans del 38 sense tenir en compte que aleshores fer un diari costava quatre duros. Insinua també que la tàctica repressiva contra el català de Primo de Rivera hauria produit la reacció estimulant que va fer que precisament aquells anys proliferessin tant els llibres i revistes en català, sobretot al Principat, mentre que cap a l´any 1934 quan l´autonomia estava consolidada i l’idioma era molt tolerat

“Els catalanoparlants es reintegraren a la disciplència de llegir en castellà perquè el català ja no era la seua  llengua perseguida".

Fuster dóna com a possible aquesta agosarada interpretació vist el que avui passa. L´única sortida consistiria a assolir la integritat dels ressorts públics de la societat que la parla si no és així ja pot considerar-se difunta. Fuster, un escèptic que creia sobretot en la renacionalització catalana, està convençut que no hi ha una tercera via entre la substitució i la sobirania sociolingüística: Que ningú es faça il.lusions: o tot o res.

Per donar suport a aquest plantejament radical, Fuster argumenta que aquell moment de la història ja no té res a veure amb el que passava cent anys abans, quan a través de mitjans familiars i pobres es podia fer una tasca eficient:

“El nostre món és tot un altre, i l´enfrontament idiomàtic s´ha desequilibrat més encara”

Com ho demostra l´enorme influència dels mitjans de comunicació. Per això, l’única possiblitat per al futur de la llengua és recuperar el poder audiovisual per al català, un pas a donar, segons Fuster, abans i tot que recuperar l´escola o la Universitat o la tipografia.

  Esmenta Rovira i Virgili per afirmar que per al futur de la nació catalana és més important viure en català que fer catalanisme en castellà, quelcom que encara no ha entès certa burgesia "nacionalista" catalana dels anys noranta. Fuster no dubta que tot el "catalanisme" que s´ha inventat en castellà ha acabat refermant la castellanització.

  Fuster creu també necessari alertar del risc "culturalista", la normalització no es pot aturar en el camp de l´alta cultura, hauria d´arribar als àmbits de la "no-cultura" de la "pre-cultura" o de la "para-cultura", un televident catalanoparlant no ha de ser diferent de qualsevol altre televident, als teatres s´hi ha de fer en català allò que atreu el gran públic. Per exemplificar aquest fenomen, Fuster ironitza sobre el fet que els darrers tres anys potser s’havia vist en el teatre en català més Shakespeare que el que es dóna en les cartelleres d´Anglaterra. D´altra banda, Fuster esgrimeix un altre argument central: un idioma no pot subsistir a força de literatura, i aquesta, “no pot salvar-se si no se salva la llengua en què s´escriu.”

  Tot plegat dependrà, però, de l´energia dels catalanoparlants i dels castellanoparlants que s´unesquen en una mateixa concepció nacional. Sobretot, la decisió dels catalanoparlants. I no sols al Principat, sinó a tot el territori de la comunitat lingüística catalana.