diumenge, 7 de novembre de 2010

Debat a sis veus a Sant Pol

Estimat diari, t’he de fer una confessió: m’ho he passat molt en aquests dos debats preelectorals al Maresme. Ahir a Sant Pol ja no érem quatre veus com a Calella, sinó sis, per ordre de les sigles dels partits, ordre decidida pels organitzadors de la Coordinadora Santpolenca pel Dret a Decidir: Èric Bretran (el de l’exèrcit del Fènix) de CiU, Pere Aragonès d’Erc, (que repetia per segon dia el debat amb mi), el representant d’ICV Jordi Parés, l’alcalde de Calella representant al PSC (que ja té mèrit), JM. Vendrell de Rcat, i Jordi Solé Camardons per Solidaritat Catalana.
Primera reflexió: feia anys que la societat civil no es mobilitzava per organitzar debats electorals, hi havia el mítings de partit i prou. I és molt interessant debatre i compartir diàleg amb representants de gent ben diferent. Eric Bretran es va mostrar prou més independentista que no pas Àngel Colom divendres; no fer servir el discurs de la por, sinó el de la confiança total en l’independentisme d’Artur Mas que citava constantment, com si fos paraula de Déu, posseïdor d’un full de ruta secret i un vaixell a favor de la Independència. Amen. Pere Aragonès també va millorar, respecte divendres, no va fer un discurs tan conservador, tot i que li costa desempallegar-se dels anys d’obediència al tripartit socialista. Iniciativa es va mostrar sobiranista però no es trobava a gust parlant d’independència, l’opció seva era federalista i es trobava molt millor parlant de temes socials. Amb l’alcalde de Calella hauríem de fer servir la compassió i no parlar de la seva visió de la història espanyolista de Catalunya, ja que segons ens va dir vam decidir per “pertànyer a la península ibèrica” “i vam optar per la Corona d’Aragó en lloc fer-ho per un estat amb Occitània” (sic). Es va negar a dir res sobre la segona pregunta. Vendrell de Rcat va estar molt bé en totes les intervencions, que es complementaven amb les meves. Un bon home que no va voler entrar en el joc de malparlar de Solidaritat en cap moment, ni quan es va fer una pregunta insidiosa des del públic. Jo vaig intentar contestar les tres preguntes originals que ens van fer els organitzadors: (1) Quin país tenim sense independència? (2) Quin país tindríem si fóssim independents? (3) Com i quan arribarem a la Independència? A la primera vaig voler començar referint-me no a la part negativa, sinó a l’experiència positiva que s’inicia fa una mica més d’un any amb les consultes per la independència i amb la mobilització massiva del 10 de juliol, i d’aquí vaig anar a raure a les xifres de l’espoliació que patim, tema que no havien tractat els altres representants. A la segona, ho podríem resumir en el retrat d’un país senzillament normal. I la tercera és la proclamació de la Independència al Parlament si tenim un mínim de 68 diputats. A l’hora del debat amb un públic molt dividit però clarament independentista es van posar en evidència les diverses lectures de la realitat.
Per què m’ho he passat bé? es pregunta el meu diari. Perquè he pogut comprovar –en els plantejaments d’uns i altres- que el salt polític que ha fet la societat civil els darrers anys i fins i tot mesos és estratosfèric, és tan gran que opinadors que fins fa quatre dies teníem per més menys lúcids, com Salvador Cardús avui s’han convertit en uns representants més del sistema establert. La cresta de l’onada independentista els ha sobrepassat i hauran de fer esforços suprems per no ofegar-s’hi. Això només ho pot aturar l’autoodi, només ho pot destruir les nostres pròpies autolimitacions. L’autonomisme té escletxes profundes per totes bandes, i Espanya ja no ens pot aturar. Si nosaltres volem. I una darrera cosa que té molt a veure amb els debats: des de la sociolingüística sempre he dit que les paraules creen realitat, les paraules són generadores de realitat. I avui les paraules que creixen i es multipliquen: són Independència, proclamació d'independència.

1 comentari: