Manuel Cuyàs en el Punt de diumenge 31 d'octubre escriu l'article "Biada i Vicens Vives" on fa notar les diverses interpretacions que s'han fet de Miquel Boada, l'indiano mataroní va ser reivindicat primer com a patrici generós i altruista per uns i negociant per altres, i encara "negrer" per uns tercers. Tot plegat em fa pensar en aquest relativisme dominant els darrers anys a Occident que tendeix a qüestionar tot allò que és propi i fer elogi acrític d'allò que és llunyà o aliè. Per mi és claríssim que Biada és un exemple d'emprenedor, és un personatge de l'avantguarda i mereix l'honor que se li fa.
Per contra, i per comentar l'altre tema que esmenta Cuyàs, és una llàstima que encara es faci l'elogi acrític de Vicens Vives. El mal regional que avui encara patim a Catalunya és herència directa de la influència de Vicens Vives, l'home que volia Catalunya dins Espanya, que afavoria l'autoodi català i es distanciava dels patriotes catalans. Encara li fan homenatges sense parar. Ho explico de manera més aprofundida en el llibre "La llengua que ens va parir". Ens ho hauríem de fer mirar.
Miquel Biada, no Boada.
ResponEliminaSobre V.V. hauré de llegir el llibre per estar més informat.
I amb el contraexemple minimitzador i culpabilitzador de Jaume Vicens Vives, a qui critica amb claredat.
L'historiador Enric Pujol, "El descrèdit de la història" 1993 és qui més bé ha estudiat i criticat el posicionament de Vicens Vives d'apuntalament d'Espanya. Tesi que explicaria moltes coses sobre el comportament de bona part de la classe política catalana: Pujol i tutu quanti que es dxeclaren deixebles de Vives. L'obra de Vives és allargada i encara som minoria els qui el critiquem
ResponElimina